LLEGENDA ÀRAB DE L'ORIGEN DE L'ALHAMBRA
Segons la llegenda es determina el següent: Mohammet-ebn-Abd-Allah-ebn-Juzef-ebn-A-Hhamar-a
Nazar, el vencedor i el magnífic, més conegut per Alhamar, sultà de Granada,
era un poderós rei, valent i justicier, que havia aconseguit reunir dins dels
murs de Granada, totes les restes disperses del poble moro espanyol que les
conquestes del sant rei Ferran III havien llançat successivament de Sevilla, de
Còrdova, d’Úbeda, de Baeza i de Jaen.Aquest rei va ser el primer de la dinastia
nasarí i fundador de l'Alhambra.
Estàtua
de Mohammed Ibn Nazar fundador
de
la dinastia àrab de Granada nasarí.
Va
nèixer a Arjona, el 19 de juliol de 1195. En amors havia estat molt desgraciat,
la seva primera dona, Zobeya, mare del príncep Mohammet ebn-Abd-Allah, havia
mort en donar a llum a aquest princep. La segona, que havia estat la seva
captiva, la princesa Leila-Radhyah, havia desaparegut deixant un rastre de
sang. I la tercera Wadah, que era una dona terrible, una africana bellíssima i
mare del seu segon fill el príncep Juzef, havia estat un casament de
conveniència.
Pels
anys de 1240 de l'era cristiana i 637 de l'hègira (l'era dels àrabs, es compta
des del dia en què expulsat Mahoma de la Meca va anar a refugiar-se a
Medinat-Yastreb,) la muntanya en què s'aixeca l'Alhambra tenia un aspecte
enterament diferent del que avui té.
Era
un turó aspra, pedregós, de color vermellós, cobert de ginestes i arços. A
l'extrem occidental d'aquest turó s'alçava únicament una vella torre, espècie
de talaia d’origen i antiguitat dubtosos; però que conservava alguns vestigis
d'haver sigut creada pels fenicis, i en la part mitjana del turó, les ruïnes
d'un temple romà consagrat a Diana, deessa romana.
A
les ruïnes del temple no habitava ningú i en la talaia solament vivien alguns
soldats moros, que des d’aquella alçada observaven la Vega i les fronteres, per
avisar el perill en el cas que els cristians fronterissos entressin.
Aquest turó es deia la Colina Roja.
Una
tarda de primavera una figura humana es va aturar proper a una casa que es
trobava en aquest turó. Era un mosso d'uns 20 anys, que per la seva elegància,
per l'expressió del seu semblant i per ric dels seus vestits i de les seves
armes, podia dir-se que pertanyia a una poderosa i nobilíssima família.
Tot
d'una, una veu de dona més dolça que la del rossinyol va cantar. I el mosso en
sentir aquesta veu li va declarar el seu amor; però en aquest moment va ser
atacat per un mussol. Llavors el mosso va disparar una fletxa i la va clavar a
l'ocell nocturn que després de precipitar a un llarg vol penetrar en la caseta
per la finestra.
En
aquell moment va caure als peus del jove, enviada sens dubte des de la caseta,
la mateixa fletxa que havia disparat, amb un pergamí, que deia:
"Si
m'estimes i vens pels meus amors, vine a la gruta que tens darrera” signat
Bekralbayda (vol dir la Donzella Blanca).
El
mosso va procedir a entrar a la gruta i després de caminar per ella va
relliscar i caure d'una manera violenta. Quan va despertar es va trobar en un
llit de pells de tigre enfront d'una dona que es va presentar com la maga de
les ombries i va presentar al mussol com el seu company.
El
jove va resultar ser el príncep Sidy Mohammet-Abd'Allah, fill del poderós Sultà
d'Andalusia, Nazar-Ebn-A-Hhamar el Magnífic, i li va explicar a la maga perquè
havia atacat al mussol:
"Diuen
els nostres vells que el dia en què va néixer el meu pare, un mussol va entrar
a la Sala on estava naixent i la seva mare va morir a conseqüència del part.
Sent mosso el meu pare va sortir la primera vegada en batalla contra els
cristians, un mussol va volar tres vegades al voltant del seu cap i va ser
greument ferit en el combat. A més en els seus anys de joventut va conèixer la
princesa Leila-Radhyh, i una nit un mussol va entrar per la finestra de
l'estança on dormia el meu pare va batre les ales sobre el seu cap i el va
despertar. Aquella nit els cristians van fer presa a la sultana. Com el meu
pare s'havia enamorat d'ella va anar i la va rescatar però no la va alliberar
perquè l'estimava massa. Un
any després va desaparèixer deixant un rastre de sang. I
cada vegada que apareixia el mussol havia noves desgràcies. Fa poc va aparèixer
el mussol altra vegada i els savis van dir al meu pare que m’apartés de Granada
i llavors em va enviar a Alhama."
La
maga estranyada li va preguntar què feia allà a Granada i el príncep li va
explicar que estava trist on li havia manat el seu pare i aquest en
assabentar-se va anar amb ell i va organitzar una festa. En ella va veure a una
dona vestida de blanc i darrere d'ella un home alt, prim, vell, vestit
completament de blanc (el blanc és el color de dol pels musulmans). I es va
enamorar d'aquesta dona; però també es va adonar que el seu pare també s'havia
enamorat d'ella. L'endemà el rei va tornar a Granada i no va tornar a saber res
de la dona fins al tercer dia que va trobar en les seves estances un pergamí
amb versos d'amor que li deien que podria trobar-la en la Colina Roja de Granada. Era aquest el motiu pel qual es trobava
allà i pel qual havia desobeït al seu pare.
La
maga llavors li va indicar el camí per trobar-la. En arribar i veure-la va
declarar el seu amor i ella també li va confessar el seu amor. Però algú els
estava espiant, l'home alt i gran amb qui l'havia vist en la festa, es tractava
d'Yshac-el-Rumi.
Yshac-el-Rumi
era el seu cuidador, ja que havia trobat a Bekralbayda en una panera amb un
pergamí que deia que era filla d'una sultana i que no havien de veure ulls
humans la seva bellesa, perquè sinó tots dos serien desgraciats. Per aquest
motiu Bekralbayda va viure apartada de tot el món i només veia Yshac-el-Rumi.
Però quan ja havia complert els 20 anys un dia la va portar a Granada, a una
festa on la van veure per primera vegada, tant el rei com el príncep. I allà va
ser on es van enamorar tots dos.
Però
mentre estaven parlant Yshac-el-Rumi sabent que el rei estava interessat en
Bekralbayda havia anat a veure per vendre-la a canvi de dues coses: que ella
fos donzella de l'esposa del rei, la sultana Wadah i que ell fos el seu
astròleg. Accedint el rei a ambdues peticions quedant en que li seria lliurada
al dia següent.
Els
dos amants es van separar abans de l'alba donant-se cita per a la nit següent.
Però quan es va presentar el príncep no la va trobar; però es va trobar amb un
grup de pagesos que van creure que els estava robant i per aquest motiu el van
portar davant el rei.
El
rei quan va veure que era el seu fill li va preguntar el motiu pel qual havia
abandonat el seu lloc i li havia desobeït; però el príncep coneixedor de l'amor
que el seu pare processava per Bekralbayda, no va voler dir-li la veritat. El
seu pare per castigar-lo per desobeir va ordenar que tanquessin al príncep en
el punt mes alt de la torre del Gall de Vent. Però registrant els afectes del seu
fill va trobar els dos pergamins que li havia escrit la seva estimada i
d'aquesta forma va descobrir el secret.
Per
altra banda, Yhac-el-Rumi volia gastar els seus tresors en la construcció d'un
magnífic alcàsser amb el qual havia somiat vint anys de la seva vida.
Quan
el rei Nasarí va formar la resolució de construir aquell magnífic alcàsser, no
tenia cap dobla en el seu tresor perquè
invertia sumes immenses en la construcció d'hospitals, mesquites, escoles i
altres establiments, i en pagar savis que ensenyessin al poble.
Per
aquest motiu el rei va fer que vinguessin a Granada tots els seus cavallers de
totes les viles del regne. Una vegada que els va reunir els va anunciar que els
permetia que realitzessin un aldarull de sol a sol contra les fronteres de
Còrdova, Jaen i Múrcia i contra la ribera oposada d'Àfrica enfront d'ells. Però només un aldarull de sol a sol i res més. Els
cavallers podrien quedar-se totes les riqueses que trobessin, però a canvi
havien de portar al rei 30.000 captius d'aquí a vuit dies.
També
va fer cridar a certs oficials, que s'ocupaven en llaurar pedres, i els va
demanar que a canvi de poder treure marbres durant dos anys de les Pedreres del
rei, havien de lliurar d'aquí a quinze sols trenta mil morters de granit negre
amb la seva maça, un per a cada esclau.
Al
cap de vuit dies es van presentar els cavallers amb els trenta mil captius. I
el rei amb la seva cort va portar a aquests captius, custodiats per sis mil
soldats a un turó pròxim a la llera del riu Darro. I allà el rei va ordenar
construir un aduar per als captius.
Quan
els picapedrers van lliurar al Rei els morters de granit negre amb la seva
maça, el rei va ordenar que es lliurés un a cada un dels captius i els va
ordenar que pressionessin les sorres tretes del riu Darro fins reduir-les a pols.
Aquelles sorres rentades van deixar en el fons dels morters partícules d'or.
El
riu Darro era abundantíssim d'or i el rei havia recorregut a ell, perquè Nazar
era un rei savi i havia preferit arrencar els seus tresors a la terra que era
rei, en lloc d'oprimir al seu poble. Pel que cap sacrifici costaven els tresors
del rei Nazar als naturals del regne de Granada. El rei Nazar era un gran rei.
Al
cap de dos mesos, el rei Nazar va ser juntament amb la seva cort a la Colina Roja amb dos bous ajuntats i els va
col·locar en la part occidental del turó, després de tornar sobre la terra la
punta corba de l'arada i clavar el ferro al turó , va dir:
"Aqui
serà la meva alcassaba"
I
els bous van seguir endavant. En arribar a la part mitjana de la Colina Roja per davant de l'alt i
distant muntanya d'Aynadamar, el rei es va aturar i va exclamar:
"Aquí
s'aixecarà el meu tron de justícia".
I va seguir la configuració del turó cap a
l'orient i en arribar a la part mitjana oriental del Pujol, es va aturar i va
dir:
"Aquí
obriré la porta de l'alcàsser sobre una torre de set voltes".
I
va seguir la junta marxant cap al mateix punt on el rei havia començat el solc,
però abans d'arribar a aquell punt es va aturar una altra vegada i va dir:
"Aquí
s'ha d'aixecar la torre de la porta per on entraran els que hagin menesteer
justícia. Torre i porta del judici es diran".
Quan
el rei va haver arribat al punt d'on aquell solc havia partit, va manar que
tornessin la junta cap a l'extrem occidental, del fronter turó d'Al-Bahul i
quan va arribar al barri dels Gomeles, es va aturar una altra vegada al costat
de la porta dels gomeles i va dir:
"Aquesta
serà la porta de les meves alcàssers i castells: aqui el servent sacsejarà el
seu calçat per entrar en l'estatge real del seu senyor".
I
va assenyalar amb un solc a la rodona el Turó de Al-Bahul i després per la part
d'orient del turó, va envoltar el seu cim: obrir un altre solc en la petita
vall que separa el turó del Sol del turó que domina la Colina Roja, i en arribar al seu extrem va exclamar:
"Aquesta
serà la Cadira del rei moro, la seva fortalesa i la seva talaia des d'on es
veuran els seus jardins, el seu harem, el camp de escaramussa de les seves
genets, els seus boscos i el seu alcàsser; cascades d'aigua cristal·lines
s'esfondraran pels vessants, cobrint de flors i de verdor aquesta terra
salvatge i àrida; cent torres amb els seus murs i trenta mil merlets, seran la
cuirassa d'aquesta meravella, i sobre les ruïnes del temple dels ídols, s'ha
d'aixecar l'aljama dedicada al Déu Altíssim i únic ".
Granada
estava orgullosa amb el seu rei. I això que fins llavors només havia vist el
solc del rei Nazar.
