LLEGENDA DE LA TORRE DE LA CAUTIVA

En la segona meitat del S.XV, durant una de les lluites entre cristians i musulmans de Granada, la filla d’un comanador anomenada Isabel de Solís va ser capturada per  l’exèrcit de Muley Hacén, rei de Granada en aquell moment.

Va ser portada a l’Alhambra on va ser clausurada a la torre de la Cautiva. Allà, el rei Muley Hacén la va anomenar segons la llegenda Zoraida o Soraya.

A més, explica la llegenda que el rei es va enamorar d’ella i va contraure matrimoni amb ella. Però, Muley ja tenia altres dones entre les quals es trobava Aixa, que es va posar tan gelosa que va decidir començar a escampar falsos mites del seu marit per tal que aquest abdiqués. I així, va succeir.

LLEGENDA DEL GENERALIFE

Un  rei moro tenia un fill anomenat Ahmed Al Kamel o conegut com el perfecte. Els astròlegs van predir que seria un príncep excel·lent però que l’amor li portaria grans riscos. No obstant, si aconseguia superar-los podria arribar a l’edat adulta i els perills desapareixerien. Per això, el rei el va educar sense veure mai cap dona ni escoltés la paraula amor. Per a això, va construir el Generalife on va ser destinat al seu fill sota la custodia de Eben Bonabben, un savi d’Aràbia.

Tots els esforços del savi van ser envà, ja que Ahmed al complir els 20 anys va començar a deixar de banda l’àlgebra i interessar-se per la poesia i la música que li parlaven al cor.

Eben Bonabben es va preocupar tant que el va tancar en la torre més alta del Generalife. Allà va ensenyar-li l’idioma dels animals i Ahmed es va interessar tant que els seus millors amics van començar a ser aquests mateixos. Però, el príncep finalment es va cansar que empre fossin els mateixos animals i els va deixar de banda.

De sobte, un dia va escoltar un cançó que tractava de l’amor provinent dels jardins i Ahmed es va pregunta què seria allò que anomenaven amor. Així, li va preguntar al savi que es va preocupar molt. Aquest només va respondre que ignorés tot allò ja que era un gran perill.

Un dia, va entrar un ocell a la seva cambra. El va intentar alimentar però el petit animal no volia. Així, el príncep li va preguntar per quina raó i l’animal va respondre que perquè tenia problemes amb la seva companya de l’amor. En sentir això el príncep li va preguntar què era l’amor i l’animal li va explicar.

El príncep es va enfadar tant que li va demanar explicacions al savi. Aquest, li va explicar la profecia dels astròlegs.

Un dia, passejant, el príncep es va trobar amb l’ocell. Aquest li va dir que havia vist una princesa que era la indicada per Ahmed. Així, el jove va enviar una carta d’amor a la princesa dient que voldria anar a buscar-la però que això era impossible. L ‘ocell va ser l’encarregat de portar la carta. Però l’ocell va tornar on era Ahmed amb una fletxa clavada.

Va ser per això que Ahmed va decidir escapar en busca de la princesa. Va arribar a la població i cadascú li va donar una informació diferent d’on podia ser la princesa. Fins que va trobar un animal que li va dir que ella era filla del rei cristià de Toledo. Així el príncep li va demanar ajuda per tal d’aconseguir-la.

Van arribar a Toledo i el príncep va enviar l’ocell amb un missatge: que Ahmed era allà per portar-la amb ell. La princesa va respondre que havien de convocar un torneig i si el príncep guanyava marxaria amb ell. Però Ahmed no sabia lluitar. Així, va recórrer a una armadura i unes armes que estaven encantades per poder vèncer a qualsevol adversari. Però, van dir-li que no podria competir perquè era musulmà. Ahmed es va enfadar tant que va atacar a tothom i després va marxar corrents. Ja no sabia com recuperar la princesa. A més, un animal li va dir a Ahmed que havia vist com la princesa es desmaiava i era portada a la seva habitació. La princesa estava malalta i qui trobes la cura es podria casar amb ella.

Ahben  es va disfressar com un vagabund  i va dir que la cura per ala princesa era la música. Quan va començar a tocar tothom va riure d’ell però aprofità i cantà els versos de la carta que li havia enviat. Així, la princesa es va adonar que era ell i va millorar. A més pel seu miracle li van regalar el tresor més preuat que tenien, una catifa voladora.

Ahben i la princesa van pujar a la catifa i quan van ser a punt de marxar Ahben va admetre la seva veritable identitat. Davant això, el rei va reunir un poderós exèrcit però va evitar la batalla quan va rebre la noticia que Ahben ja era sultà i la princesa la seva esposa. A més a més ella era fidel a la seva religió i tot va acabar feliçment. 

LA LLEGENDA DEL PATGE RUIZ D'ALARCÓN

Es desenvolupa la següent llegenda entorn a la torre d'Infantes:

Després de la conquesta de l'últim regne musulmà hispà la bella Alhambra va Caure en l'oblit. Aquells que durant segles van habitar en ella la van abandonar, bé perquè preferien un futur millor, bé perquè van ser obligats.

La torre de les Infantes en què van viure Zaida, Zoraida i Zorahaida, va quedar buida i només petits animals s'atrevien a entrar, ja que corria el rumor que l'esperit de l'última de les germanes encara habitava allà

Granada va acabar en mans dels reis catòlics. A més Granada es va enriquir amb la visita d'un jove patge anomenat Ruiz d'Alarcón, que a més de comptar-se entre els favorits de la reina, era el guardià de la seva au preferida.

Un dia passejava pel Generalife en companyia del milà quan de sobte aquest es va llançar a per un rossinyol, mes el petit ocell va aconseguir escapar i es va introduir a la torre, seguit de la rapinyaire.

Mil vegades va maleir el patge al maleït animal ja que ara hauria de trobar la manera de poder entrar en aquell lloc: quan va arribar davant la porta i va observar per el pany, va descobrir amb sorpresa que la torre semblava estar habitada. Va cridar amb suavitat i va creure veure com una jove treia el cap per una finestra. Va esperar que obrissin però res va passar i va començar a pensar que la noia podria ser una d'aquelles princeses de les que parlaven les llegendes.

Va cridar una segona vegada i després d'una breu pausa, la mateixa jove es va tornar a apropar. Ruiz d'Alarcón va començar a parlar amb ella i va intentar fer-la baixar però es va negar en rotund. El patge li va explicar amb astutes paraules què feia allà i va aconseguir convèncer-la que si no recuperava el milà, la reina li castigaria.

Commoguda per les seves paraules, la noia, de nom Jacinta, va obrir les portes de la estància.

 Ruiz d'Alarcón es va enamorar de la seva cara i va ser en contemplar-la que va caure enamorat

Un cop dins va marxar a per l'animal mentre la jove esperava asseguda en una font situada al centre de l'habitació. La casualitat va fer que perdés el seu mocador i abans que pogués recollir-ho, el patge hi va oferir: quan l'hi anava a lliurar, li va donar un apassionat petó a la mà, que va fer que Jacinta es ruboritzés.

Durant un temps van conversar fins que la jove va sentir arribar a la seva estricta tieta i va obligar el noi a marxar. Aquest va afirmar que no es mouria d'on era fins que no rebés la rosa que ella portava en el seu pèl: sense vacil·lar li va donar i ell va marxar portant amb si el cor de la noia. Quan va arribar la seva tia Fredegunda i va preguntar per què hi havia tant desordre va rebre com a resposta que un milà havia perseguit al seu rossinyol per tota l'habitació.

Fredegunda va veure partir les llargues columnes de gent però quan tornava a la torre, va descobrir que la seva neboda parlava amb un jove, que va marxar quant va escoltar els seus passos. La dona que res sabia d'això aviat va conèixer tota la història per boca de la afligida Jacinta, que lamentava no tornar a veure mai al seu patge.

Van passar els mesos i la pobra noia es va sumir en un terrible estat de malenconia. La seva tia ja li havia advertit que no havia de fiar-se dels homes, i molts menys, enamorar-se. Una nit d'estiu, quan tots dormien, la jove es va asseure a la font on va rebre el petó de Ruiz d'Alarcón i els seus juraments de fidelitat eterna, i va començar a plorar: sobtadament les aigües es van agitar i d'elles va sorgir la figura d'una bella jove ricament vestida amb robes mores.

Tan aterrida estava Jacinta que va fugir i no va tornar al saló en tota la nit. Al matí següent, va explicar la seva història a la seva tia qui li va dir que tot seria producte de la seva imaginació doncs hauria estat pensant en la història de les tres princeses. La bona dona se la va narrar i li va revelar que era descendent del cavaller cristià que estimava a Zorahaida.

No obstant això tan convençuda estava que aquella aparició era real, que va decidir tornar aquesta nit a la font. Una vegada més les aigües es van tornar a agitar i d'elles va aparèixer la mateixa figura: es tractava de l'esperit de la jove Zorahaida, que no podia descansar en pau ja que havia abandonat al seu estimat i encara que en el fons del seu cor se sentia cristiana, li havien faltat les forces per confirmar la seva fe i el seu amor. La princesa li va revelar que només se salvaria si un cristià de cor pur la batejava i li va demanar a ella que l'ajudés. Sense dubtar ho va fer: Zorahaida va somriure amb dolçor, i per fi va descansar.

Va córrer a explicar-li la història a la seva tia. D'aquell dia en endavant va començar a córrer la veu per Granada i poc temps després la seva fama es va estendre per tota Andalusia.

Mentre a la cort, Felip V patia imaginàries malalties que només tenien curació gràcies a la música: el famós Farinelli va ser un remei eficaç al principi, però el rei va tornar a empitjorar i ni tan sols el conegut Castrati va poder ajudar al monarca.

A oïdes de la reina va arribar la notícia que a Andalusia hi havia una jove trobadora que tenia enlluernat a tot aquell territori i que era coneguda com la Rosa de l'Alhambra i que tocava un instrument de manera meravellosa.

A la fastuosa estatge dels reis es va presentar la noia i a una fosca sala va ser conduïda. En ella hi havia un taüt en què estava estirat el rei com si d'un cadàver es tractés: la Rosa va començar a sonar i tan aviat com la màgica melodia va arribar a l'orella del Borbó, aquest es va aixecar i va demanar una espasa.

En acabar la seva actuació la Rosa de l'Alhambra va deixar caure el seu llaüt: davant ella estava el seu estimat, que no havia pogut tornar a Granada perquè el seu pare no li permetia contraure matrimoni amb algú de condició social més baixa, però les paraules de la reina ser suficients per convèncer-lo que havia de permetre el casament.

Així doncs, Ruiz de Alarcón i Jacinta van celebrar el seu casament.

LA LLEGENDA DEL NOBLE PEREJIL

Hi ha una llegenda que es situa entre aquest indret. Al costat de la plaça d ‘Aljibes trobem un pou d’aigua àrab i és aquí on comença la història. Tot el poble es reunia allà i mentre recollien les provisions d’aigua parlaven i rumorejaven. Hi havia un home anomenat Perejil. Ell s’encarregava de transportar i vendre l’aigua. Al principi, es dedicava a portar l’aigua sobre l’espatlla però quan va començar a ser famós i a haver de transportar més quantitat va decidir comprar una ase. Encara que era un home molt simpàtic i alegre , Perejil també tenia problemes: guanyava molt poc i el que guanyava no el podia utilitzar per alimentar als seus tres fills, ja que la seva dona gastava tot en ximpleries.

Un dia, Perejil ja havia de plegar però com va veure que ningú més estava venent aigua i que hi havia compradors pel carrer va decidir fer un últim tomb per intentar guanyar més diners. A anar al pou a buscar aigua i va trobar-se amb un home vestit de moro. L’home li va dir que s’apropés i quan va ser molt a prop li va demanar que li portés a la ciutat, ja que estava malalt i que si volia li pagaria el doble que li pagaven per l’aigua els compradors. Perejil va acceptar. Van arribar a Granada i Perejil va demanar on vivia l’home. Ell va contestar que no tenia ni casa ni amics i que el portés a casa seva que seria recompensat. Perejil ho va fer i en arribar la seva dona es va enfurismar molt, però això no va provocar res en Perejil, qui va situar a l’home en la part més freda de la casa. A punt de dormir, el moro va dir-li a Perejil que estava a punt de morir i que si moria volia que ell es quedés una capsa per tota la seva caritat. Finalment, va morir.

Perejil va marxar amb el cos del moro intentant passar desapercebut. Però, el seu veí ja havia vist tot. Pedrillo Pedrugo havia vist com Perejil entrava un moro a casa seva i després a la nit com  marxava en l’ase i com feia un forat on ficava alguna cosa semblant a un cadàver. Al dia següent, Pedrillo va anar a casa de l’alcalde a tallar-li el cabell.  Mentre treballava va explicar-li a l’alcalde que Perejil havia comés un robatori i un  assassinat i va narrar tot el que havia vist.

L’Alcalde era una persona molt avara i en el moment en escoltar tot allò i saber que Perejil es podria haver quedat amb una gran fortuna va començar a pensar què podia fer i finalment va fer venir un altre home. També s’encarregava de vendre i transportar aigua. Va aconseguir atrapar a Perejil i portar-lo davant de l’alcalde. El càstig que Perejil hauria de patir per totes les suposicions que havien fet era la mort, però l’alcalde va dir-li que tornès el que havia robat i el perdonarien. Perejil davant d’això va explicar la història real, però ningú creia que el moro només tingués de possessió una caixa. L’alcalde va imaginar que dintre de la caixa es trobarien les joies i els tresors més preuats però no va ser així: només va trobar un pergamí escrit en àrab i un llumí. L’alcalde, finalment, el va perdonar.

Des d’aquell moment tothom reia del pobre Perejil. Fins i tot la seva dona, que es burlava dient que era el nou rei gràcies al preuat tresor que havia aconseguit d’un antic rei moro.

Un dia, Perejil va arribar a casa molt descontent i amb fúria va llençar la caixa al terra. Es va obrir i va sortir el pergamí. Va ser el moment en que Perejil va decidir llegir-lo per tal d’endevinar quin era el seu valor. Va anar a preguntar a una botiga per saber el valor i va descobrir que era un encantament per descobrir un tresor amagat. No li va donar importància.

Aquella mateixa nit va escoltar dones parlant al pou. Totes elles explicaven històries de la torre dels set sols, que com ja hem explicat es deia que té un tresor amagat. Així Perejil va contactar amb un home que sabia àrab per intentar fer l’encantament. L’àrab va dir que s’havia de fer a mitjanit i a la llum d’un llumí. Perejil va agafar el llumí que havia trobat a la caixa. L’àrab va dir que mentre el llumí estigués encès no passaria res, però si aquest s’apagava quedarien per sempre amb el botí tancats.

Aquella mateixa nit, van pujar a la torre. Van baixar fins a la última cambra i van llegir el pergamí. De sobte es va obrir una escletxa a terra. Van trobar un cofre amb un moro immòbil a cada costat. Van començar a emplenar les seves butxaques del tresor però van espantar-se per un estrany soroll i van córrer per les escales.  En aquest acte van apagar el llumí i la porta es va tancar. Ja fora de l’Alhambra, es van repartir el tresor.

Per tal que ningú no aprofités el tresor un es va quedar amb el llumí i l’altre amb l’encanteri i van jurar que no li dirien a ningú encara que fos de gran importància. Però Perejil no va complir la promesa i va dir-li a la seva dona sobre el tresor. Amb tot el que havia guanyat, va comprar roba, joguines, joies...

Un dia, Pedrillo Pedrugo va veure la dona de Perejil plena de diamants, joies i roba  cara. I corrents es va dirigir al jutge.  Finalment, Perejil va admetre tot i van fer venir a l’àrab que l’havia ajuda’t. l’havia traït. Van parlar amb l’alcalde i van arribar a un tracte: compartirien el que quedava de tresor.

A mitjanit van tornar a la torre  i van procedir exactament com el cop anterior, però només van baixar l’àrab i Perejil i van agafar dos gerros. Però l’alcalde es va assabentar que encara hi havia part del tresor sota la torre. Com Perejil i el moro no van acceptar baixar, van baixar l’Alcalde i Pedrillo. Quan eren a baix, l’àrab des de la sortida va aprofitar i va apagar el llumí. Així els dos van quedar tancats a la torre i sense poder gaudir del seu tresor. Van llençar el llumí per tal que ningú mai mes obrís la torre.

Finalment, van repartir-se el botí entre tots dos i cadascun va marxar a altres territoris per evitar que la gent sospités.

Es diu que, com en la llegenda ja explicada de la torre dels set sòls , l’alcalde i Pedrillo segueixen a la torre amb el gran tresor.