LLEGENDA DE LES DUES ESTÀTUES DISCRETES

Hi ha una llegenda anomenada La leyenda de las dos estatuas discretas que fa que la torre de Comares sigui de vital importància. La llegenda diu així:

Fa ja molt temps hi havia un home anomenat Lope Sánchez. Aquest, tenia una filla molt bonica i simpàtica.

La nit de San Joan tota la població va pujar a la muntanya del Sol per celebrar. Tothom estava molt content, fins i tot Lope, que no deixava la guitarra a terra en tota l’estona. Mentre, la seva filla Sanchica ballava i jugava amb les seves amigues. Va ser en aquest moment quan Sanchica va trobar unes runes d’un castell moro i una escultura de fusta que consistia en una petita ma tancada amb un dels dits aixafat contra els altres. Molt alegre va ensenyar-li a tothom què havia trobat.  Alguns deien que l’havia de deixar ja que podia ser maligne i d’altres que l’havia de guardar perquè li donaria molta sort. Vaser en aquest moment en el qual va aparèixer un home que havia estat  soldat en Àfrica i després d’examinar l’escultura va determinar que era una figura en contra del mal ull i que la protegiria d’allò que fos dolent. Així, Sanchica es va lligar la figura al coll amb una cinta com si fos un amulet.

A partir d’això una anciana va començar a explicar una història en la que explicava que hi havia un palau soterrani a l’interior de la muntanya on es trobaven. Va dir que era en aquell palau on Boabdil i la seva cort vivien.

Sanchica al escoltar tot això va decidir anar a veure la zona en la que es deia que era el palau. Però, només va trobar un pou. La nena va llençar una pedra al pou i va estar na estoa sense sonar fins que va caure a l’aigua i tot va quedar en silenci.  El silenci, però, no va durar molt de sobte es va començar a escoltar un soroll semblant al de gent batallant amb armes. Sanchica va marxar però al arribar on eren els seus pares no hi havia ningú. Tots havien marxat.

De sobte, la campana d’una torre va començar a sonar i va aparèixer un gran exercit entre els qual Sanchica va poder diferenciar a Boabdil i a una dona preciosa amb una corona.

Sanchica els volia seguir però va descobrir una entrada al costat de la torre. Va entrar per un passadís i va arribar a una gran sala construïda al centre de la muntanya. Assegut, hi havia un moro adormit i una dona molt bonica i Sanchica va recordar la llegenda de la porta de la justícia detallada anteriorment

La dama en veure a la noia va preguntar-li si era la nit de San Joan i Sanchica va respondre que si. Davant d’això la dama va demanar que toqués el seu amulet i quan la nena ho va fer van pujar a la superfície. A canvi, la dona va fer-li un tour per l’Alhambra. Van arribar al pati de lleons. Allà era Boabdil amb els seus súbdits.

Al apropar-se a la torre de Comares va veure a cada costat de la porta una estàtua en forma de nimfa. La dama va explicar-li que aquelles estàtues vigilaven un tresor d’un rei moro.

Després Sanchica va tornar i sortir de l’Alhambra i es va dirigir a casa. Va explicar què havia succeït però ningú l’escoltava fins que Lope va començar a creure-li. Així, Lope va anar a la Torre de Comares i va obrir un forat a la paret i va trobar dos gerros plens de monedes d’or, que va poder treure gràcies a l’amulet de la seva filla.

Així, van tornar a casa. Però, ara tenien una nova preocupació: amagar la seva riquesa a tots els veïns. A més, la dona de Lope no podia suportar aquesta càrrega i va rebre consol espiritual. Va ser quan va decidir donar meitat del seu tresor a l’església. Lope es va enfadar molt va decidir marxar a Málaga amb la seva família i el tresor per tal d’evitar l’església i les seves manipulacions.

LLEGENDA DE LA PRINCESA ZAIRA

Hi ha una llegenda entorn a aquest pati. Explica la llegenda que fa ja molts anys hi havia una princesa àrab anomenada Zaira. Era molt bonica i intel·ligent i sempre mostrava molts bons sentiments. Però el seu pare, el rei, era tot el contrari.

Un dia, tots dos van viatjar a l’ Al-andalus i es van allotjar a l’Alhambra. La princesa va quedar encantada pel monument i sempre que passejava pensava que estava somiant. El seu pare no obstant estava fastiguejat per aquell indret. Zaira sempre deia que preferia Granada abans que la seva pròpia ciutat mentre que el rei intentava prohibir a la seva filla sortir al carrer i relacionar-se. Només tenia la companyia d’un bonic talismà i sempre passejava per un pati il·luminat.
Un dia, un noi va saltar la tanca que hi havia en aquell moment a l’Alhambra i Zaira es va quedar molt estranyada. El noi va dir-li que l’havia vist molts cops des de fora i que s’havia enamorat d’ella. Però, Zaira patia perquè el seu pare el descobrís i li va demanar que marxés , ja que si el seu pare el descobria el mataria a ell o a un dels seus 11 homes de confiança. Va ser en aquell moment en el que Arturo, el noi, va decidir marxar aclarint abans que tornaria.
El dia en que va tornar Artur el rei el va veure i el va tancar a la presó. La princesa va quedar molt trista pel seu estimat i va decidir entrar a la cambra del seu pare. Allà va trobar un diari. Va pensar que no havia de llegir-ho però les ganes per salvar al seu estimat eren massa potents. Va obrir el diari just per una pàgina en la que la data indicava que ella només tenia un any d’edat i va llegir el següent:

"Ya he matado al rey y a la reina. De la princesa Zaira me he apiadado. Gracias a mis 11 hombres, he conseguido ocupar el trono. Ahora creerá que yo soy su padre. Espero que la princesa no se entere nunca del maleficio de su talismán."

Zaira es va preocupar  va cridar al rei i als seus 11 homes i els va reunir en el pati on ella normalment passejava. Plorant, va demanar una explicació. El rei pensant que la petita Zaira no li podia fer mal va dir que era veritat. Va ser el moment en el que Zaira va recordar que la seva mare havia creat un malefici en el talismà que consistia en que quan ella sabés la veritat, el rei i els 11 homes tindrien problemes greus i terribles. L’amulet es va activar i Zaira va transformar al rei i als seus 11 homes en lleons de pedra. Per últim, Zaira va rescatar a Artur i van viure feliços.
Des d’aquest moment aquest pati s’anomena Patio de los Leones i la seva Font té 12 lleons al voltant que són el rei i els seus homes.
Seguidament ens trobem amb la torre de la Cautiva.  És un dels espais més destacats que contenen decoració nasarí. De fet, és una torre-palau. Però el que més destaca d’aquest monument és la llegenda que l’envolta que explica el següent:
En la segona meitat del S.XV, durant una de les lluites entre cristians i musulmans de Granada, la filla d’un comanador anomenada Isabel de Solís va ser capturada per  l’exèrcit de Muley Hacén, rei de Granada en aquell moment.
Va ser portada a l’Alhambra on va ser clausurada a la torre de la Cautiva. Allà, el rei Muley Hacén la va anomenar segons la llegenda Zoraida o Soraya.

A més, explica la llegenda que el rei es va enamorar d’ella i va contraure matrimoni amb ella. Però, Muley ja tenia altres dones entre les quals es trobava Aixa, que es va posar tan gelosa que va decidir començar a escampar falsos mites del seu marit per tal que aquest abdiqués. I així, va succeir.

LLEGENDA DE LA TORRE DE COMARES

Una llegenda diu que va ser en aquesta torre on es va celebrar el consell en el que es va acabar decidint entregar Granada als reis catòlics. Es diu que va ser des d’un dels balcons d’aquesta torre des d’on la mare de Boabdil al saber que estaven negociant amb els cristians la seva redempció va dir-li a Boabdil:

«Mira lo que entregas y acuérdate de que todos tus antepasados murieron reyes de Granada y el reino muere en tí»

La llegenda també diu que va ser aquí on Cristóbal Colón va convèncer als reis catòlics de l’expedició a les Índies que va portar-li al descobriment d’Amèrica.

LLEGENDA DEL JARDÍ DE LOS ADARVES

El més curiós no són les vistes no obstant, si no la muralla que es troba al costat. Aquesta es destaca per tenir la inscripció d’una de les frases més conegudes a Granada:

Dale limosna, mujer,
Que no hay en la vida nada
Como la pena de ser,
Ciego en Granada

Encara que avui en dia és un jardí, cap al S. XVI s’utilitzava com una plataforma de defensa. Però, va arribar un moment en que no tenien baralles: els turcs ja no amenaçaven, els moriscos havien estat expulsats i l’imperi espanyol tenia uns nous enemics i aquest fet va produir que es deixés d’utilitzar com a mètode de defensa.

És cap el 1628 en que es transforma en jardí. S’ explica que el marqués de Mondéjar va transformar la plataforma . la llegenda diu que quan es van trobar un conjunt de gerros de porcellana envoltats d’or, amagats pels últims musulmans, el marqués va aprofitar i utilitzar aquest or per fer els jardins. Antigament, però era molt diferent a l’actual. Era una partició de jardí i hort.

LLEGENDA DE L'ALEMANY PERDUT

Fins i tot, es coneix d’una llegenda que intenta demostrar la gran amplitud d’aquest túnels. Aquesta diu així:

Fa dos segles els Aljibes de l’Alhambra eren emprats com a túnels que servien per guardar aigua provinent de l’Acequia real. Per tant, els túnel van començar a ser emprats com un dipòsit d’aigua. Però cada un període d’uns trenta anys aproximadament els soldats de l’Alhambra s’havien d’encarregar de respondre l’aigua d’aquests túnels.

A més a més ningú a part dels soldats i els constructors havien pogut veure l’interior dels Aljibes, fet que va produir que tinguessin més interès per aquests. Dintre d’això es pot destacar la figura d’un turista alemany. Just era l’any en el que havien de respondre l’aigua.

La curiositat del turista va ser tan gran que va entrar als Aljibes sense que el veiessin els soldats que estaven extraient l’aigua. Va quedar tan fascinat que no es va adonar de com de ràpid passava el temps i va ser tancat sense voler a l’interior dels túnels. A continuació, els soldats van obrir el pas de l’aigua i l’alemany va quedar ofegat.

Després d’això es va proclamar una recerca del turista que semblà que era un figura important a Alemanya.

No va ser fins trenta anys després quan els soldats havien de respondre l’aigua que van trobar el cadàver. Finalment va ser gràcies als objectes metàl·lics que es va poder reconèixer al turista alemany perdut.

LLEGENDA DE LA PORTA DEL VI

Des de 1556 els veïns de l’Alhambra depositaven en la porta el vi que consumien, el que podria explicar el nom d’aquesta porta. No obstant, hi ha una altra teoria que intenta explicar el nom ja que diu que va haver-hi una confusió de paraules a l’hora d’anomenar-la. El nom original seria «Bib al-hamra'» que significa porta roja i se suposa que seria el nom original  mentre que per confusió seria «Bib al-jamra» que significa porta del vi.

LLEGENDA DE LA PORTA DE LA JUSTICIA

Hi ha una llegenda que envolta tota la simbologia de la porta. La llegenda diu així: fa molts anys hi havia un rei moro que es deia Aben Habuz i que governava Granada. Ja era vell i estava cansat de combatre contra els seus enemics. Però, tots els exèrcits externs a la seva cort volien anar en contra d’ell i aprofitar-se del seu estat d’abatiment i cansament. Va ser el moment en que Aben va col·locar sentinelles i torres per tots els munts de Granada per tal que vigilessin i lluitessin contra els enemics. Però, això no evitava res. Es trobava en batalla rere batalla.

Un dia va aparèixer un metge ancià que volia parlar amb ell. Va dir-li que venia de terres llunyanes en les que havia observat nous sistemes de defensa. Va explicar que a altre territoris utilitzaven taulers màgics en els que hi havia dues figures: un carner que quan divisava perill indicava amb una fletxa cap on es trobava i un gall que cantava quan sentia el perill. Aben va desitjar tenir un invent màgic com aquest. El metge, l’anomenat Ibrahim, va dir-li que ell el podia crear a canvi de possessions. Va demanar que li fessin un petit palau a l’interior d’una roca amb tota mena de materials preciosos. A l’hora de fer el taulell va utilitzar el llibre de la saviesa de Salomó, que havia aconseguit baixant a la pròpia tomba. Així el va fer però Aben estava impacient i les figures no giraven. Fins que un dia el carner va girar la punxa i el gall va cridar. va ser en el moment en que Ibrahim va dir-li com havia de defensar-se a partir del taulell a Aben: havia d’agafar un instrument punxant. En el taulell hi havia un munt de figures que representaven l’exèrcit enemic. Si volia ferir a qualsevol persona havia de donar un cop amb el pal de l’instrument. Si volia matar havia de donar amb la punxa de l’instrument. I així, Aben va anar matant i ferint a cadascun dels seus enemics. Mentre estant Ibrahim aconseguia més riqueses i poder.

Un dia, després de molt temps sense enfrontaments, el gall va cantar i el carner girar. Aben va decidir enviar una tropa per veure quin era el perill. Al tornar, van dir que no hi havia res. Només havien trobat a una noia que portaven amb ells mateixos que era filla del rei cristià. Aben es va enamorar d’ella i va demanar-li al metge que evités que haguessin més baralles, ja que ell només volia dedicar-se a la jove. No obstant, ella el seguia rebutjant. Ibrahim va dir-li a Aben que coneixia què podia fer per no tenir enemics. Va fer-li un palau que era totalment invisible des de qualsevol lloc i les persona no el podien veure fins que travessessin la porta d’entrada. Aquesta porta era la porta de la justícia.  A canvia va demanar-li que com que tenia ja tantes riqueses només volia el primer animal amb la seva càrrega que entrés a palau.

El dia en que Ibrahim havia de portar a Aben al palau va arribar. No veien res. Era com estar en el desert. Però la princesa cristiana va ser la primera en travessar la porta i van poder veure un gran palau. Ibrahim va exclamar: el primer animal que havia entrat a palau era el que carregava a la princesa i per tant la princesa ja era seva.

Aben va enfadar-se molt i volia impedir que es portessin a la seva estimada però no ho va aconseguir. Ibrahim màgicament va obrir una escletxa al terra i va enfonsar-se amb la princesa. Van estar buscant-los i van anar a la cova on vivia Ibrahim però no van trobar res, ja que el que abans era una cova ara era una roca. I encara que intentessin obrir-la a la força no podien. Ibrahim va seguir en constants baralles encara que el eu palau era invisible.

Un dia, però, un sentinella va avisar que hi havia una escletxa a la roca, que havia pogut entrar, i que a més a més havia vist a Ibrahim i la princesa cristiana. Però quan Aben va anar no va veure res.

Al poc temps va morir i es diu que encara el metge i la princesa són sota la cova. Després de tot això es va construir l’Alhambra i es va deixar la porta que Ibrahim havia construït com un indret arquitectònic i turístic dintre d’aquesta. 

LLEGENDA DE LES TRES PRINCESES

Existeix una llegenda que entorna l’Alhambra i les seves torres, incloent les torres Bermejas anomenada la llegenda de les tres princeses. Un dia Mohamed o també anomenat Hayzari, és a dir, l’esquerrà  cavalcava amb el seu seguici i va topar amb un exèrcit que acabava de guanyar als cristians en la seva lluita, fet que va permetre que guanyessin grans possessions i a més van aconseguir un conjunt de captius. Entre aquets hi havia una dona molt bonica i Mohamed va quedar enamorat. Així ell li va demanar matrimoni però la dona cristiana va dir que era molt vell, infidel i a més el seu enemic. Hayzari al veure que no aconseguia que la dona acceptés va demanar-li ajuda a l’ama de la dona, l’anomenada Kadiga. Per tal de convèncer a la cristiana va dir-li que si es casava amb Hayzari tindria un gran palau per ella sola, que no importava que fos o no infidel i que es casava amb ell i no amb la seva religió a més de dir-li que al ser vell moriria abans que ella i podria ser lliure i la seva pròpia ama. Ella finalment va acceptar. Kadiga va començar a fer-se totalment fidel a la religió musulmana.

Després d’un temps, van tenir tres filles, totes nascudes en el mateix part. Hayzari en el mateix moment va decidir convocar als astròlegs perquè fessin l’horòscop. Ells van dir que havia de tenir cura de les nenes i que no les deixés a ningú. El rei va quedar-se molt preocupat. La reina va morir pocs anys després. Així, Hayzari va decidir deixar les seves filles en mans de Kadiga i va enviar-les a una torre en Salobreña. Allà van passar gran part de la seva vida les noies: Zaida, Zoraida i Zorahaida. Però, un dia Zaida va veure des de la llunyania com un vaixell s’aproximava. Aquest vaixell transportava un exèrcit musulmà i tres cristians que portaven com a esclaus. Les noies van quedar captivades per la bellesa dels nois. Van explicar-li a Kadiga què havien vist i ella va començar a parlar sobre l’amor, les serenates, els galantejos... i  les noies van desitjar viure aquelles experiències. Va ser el moment en que Kadiga va adonar-se que ja tenien edat per casar-se i va contactar amb Hayzari. Ell les va fer retornar i va demandar que tanquessin tots els camins cap a l’Alhambra per protegir a les seves filles. Però, a meitat del camí van topar amb els tres cristians. Mohamed va estar a punt de matar als nois però les seves filles va convèncer que se’ls quedés com esclaus i així va fer ell. En arribar a l’Alhambra els va  col·locar en les torres Bermejas, lluny de la torre on estaven les seves filles.

Les noies cada cop estaven més tristes, ja que encara que tenien molts presents del seu pare, no eren lliures i no podien veure als seus estimats. El rei davant d’això va demanar-li a Kadiga que descobrís que els hi passava. Quan van començar a parlar, Kadiga va explicar a les tres princeses com treballaven els esclaus i la musica tan bonica que cantaven mentrestant. Les princeses van demanar-li que si volia que estiguessin contentes aconseguís que poguessin veure als seus estimats. Kadiga ho va intentar: va parlar amb Hussein, l’home que vigilava als esclaus, i va aconseguir que cada dia cap a migdia els esclaus cantessin des de la torre per tal que les princeses escoltessin des del camí més proper. Així ho van fer cada dia. Dia rere dia, es comunicaven a traves de les cançons i dels símbols fins que un dia els esclaus no van aparèixer. Els havien rescatat. Les princeses van tornar a estar molt tristes.

No obstant, un dia Kadiga va entrar a l’habitació de les princeses molt enfadada. Elles li van preguntar què passava. Kadiga va explicar que els cristians li havien demanat que fos infidel a Hayzari i que els ajudes a raptar a les tres princeses. Davant d’això les princeses van demanar a Kadiga que acceptés perquè volien anar amb els seus enamorats. Kadiga va acceptar i va pactar amb Hussein. Així, una nit quan Hussein va avisar Kadiga va penjar una escala de la finestra i va baixar ella primera seguida de Zaida i Zoraida. Però Zorahaida finalment no va poder, ja que la fidelitat pel seu pare era major. Així van partir Kadiga i les dues princeses. A punt van estar de ser descobertes però Hussein i els cristians van guiar-les a través d’un riu. Van arribar a Còrdova però va ser en el moment en que es van adonar que Kadiga no hi era. Hussein va explicar que quan travessaven el riu Kadiga va caure i va ser emportada pel corrent del riu. No va morir, però no se sap on va quedar. Però és segur que no va tornar amb el rei i com va dir l’horòscop dels astròlegs, Hayzari no hauria d’haver confiat en ningú, encara que fos Kadiga, la dona que va canviar de religió per demostrar-li la seva fidelitat.

LLEGENDA DE LA PORTA DE BIBARRAMBLA

La porta de Bibarrambla també és coneguda com la porta o l’arc de les orelles. Això és degut a diverses teories. Per una banda es diu que aquesta porta és anomenada així perquè era on es penjaven els membres dels ajusticiats i criminals i es creia que aquest fet aconseguiria parar tots aquests fets. Per altra banda, es diu que el nom és degut a la següent teoria. S’explica que Felip IV va visitar l’Alhambra en el moment en que hi havia un festival i va haver-hi un accident: un cadafal ple de gent va enfonsar-se i van morir gran part. En aquest mateix moment, els lladres i criminals van aprofitar la desgràcia per robar tot allò que podien, fins i tot les arracades de les dones però d’una forma molt singular: van tallar-li les orelles.

LLEGENDA DE LOS ABENCERRAJES

El més particular d’aquesta àrea arqueològica és la llegenda que l’envolta. Aquesta diu així:  cap a finals del segle XV van haver nombroses lluites per guanyar el poder. A més a més era un moment de decadència , ja que el regne estava superpoblat per part dels cristians i els musulmans procedents de territoris perduts. Dintre d’aquesta superpoblació, el clan de los Abencerrajes era un dels clans més importants que hi havia en aquell moment. Eren guerrers provinents del nord d’Àfrica i havien tingut moltes confrontacions contra els cristians. Aquest clan es deia que tenia una gran relació amb alguns sultans nazarís. Aquest tipus de relació va permetre que finalment obtinguessin el seu propi palau dintre de l’Alhambra, el palau de los Abencerrajes.

L’any 1444 Mohamed “el coix” va destronar al seu oncle i va arribar a transformar-se en sultà de granada. Des d’aquest moment va dedicar-se a buscar a tots els seus enemics, un d’ells el clan de los Abencerrajes, que cada cop tenia més poder i intentar eliminar la seva presència.

Així el mateix clan va decidir refugiar-se en la fortalesa que tenien a Montefrío, ja que encara no tenien el poder suficient com per poder lluitar contra una figura com la de Mohammed “el coix” i van contactar amb un antic enemic del sultà per intentar derrotar-lo: el rei Joan II de Castilla.

Aquest contacte va provocar que obtinguessin la falta de poder i per tant, fossin capaços de participar en la lluita. Així, van atacar a Mohamed i finalment el 1453 el sultà va declarar que deixaria el poder ja que no volia continuar lluitant. 

El dia en que era l’abdicació, el clan va ser invitat per tal de veure-la personalment. Un cop a l’interior, el clan va ser immobilitzat i emmordassat per la guàrdia del sultà sense poder-se defensar i van ser torturats sense poder-se protegir dels atacs i sense preveure aquell atac sobtat. 

Finalment van ser portats a una pila en el centre de la sala del palau on van ser degollats un a un.

Des d’aquest moment en l’Alhambra es va crear una sala anomenada sala de los Abencerrajes per recordar aquest episodi i fer homenatge a la família de la qual es parla.

A més a més, es diu que el color vermellós que es pot observar a la font són les taques de sang que resten de la mort d’aquest poderós i important clan.

LLEGENDA DEL CONVENT DE SAN FRANCISCO

Es diu que el seu origen remunta al S. XIV per Yusuf I que va complir els desitjos de la reina després de la conquesta. En la cripta del mateix convent va estar enterrada provisionalment la Reina fins que en 1521 van ser traslladats a la capella reial, com ella va demandar. I així va dir ella: "E quiero y mando que mi cuerpo sea sepultado en el Monasterio de Sant Francisco que es en la Alhambra en la Ciudad de Granada... en una sepultura baxa que no tenga bulto alguno, salvo una losa en el suelo..." (Manda que su cuerpo sea enterrado en el Monasterio de San Francisco de la Alhambra, que fue la primera fundación monacal de la ciudad tras su conquista) (Testamento Isabel la Católica, hecho en Medina del Campo el 12 de octubre de 1504).

LLEGENDA DEL TRESOR DE BOABDIL

Hi ha una llegenda que intenta explicar el seu nom actual. Es creu que n’hi ha set pisos subterranis sota aquesta, encara que només s‘han demostrat dos. La llegenda explica que  just en el setè pis és amagat un tresor.

Així diu la llegenda: el rei Boabdil just abans de la seva retirada de Granada i per tant durant el seu exili, va manar amagar tots els seus tresors per tal que ningú se’ls pogués quedar i fossin sempre la seva possessió.

Però, era molt present la desconfiança que tenia el rei Boabdil envers els altres i això va provocar que, utilitzant el poc poder que tenia, obligués a un soldat a quedar-se amb el tresor i evitar que aquest pogués ser robat.. Així, van tancar les portes amb el soldat i el tresor del rei Boabdil i un mag va fer un encanteri per tal que els tresors quedessin amagats de la vista dels altres. Però, el rei va pensar que era massa cruel deixar el soldat tancat en una torre durant un període de temps indeterminat i va establir unes condicions per tal que el soldat pogués aconseguir la seva llibertat. Això ho faria de la següent manera: Cada tres anys el seu soldat podria sortir i demanar un rescat que consistia en tres monedes prestades, pensades i doblades. És a dir, el rescatador havia de demanar-les a un amic, fer-li pensar que són per a ell i a més a més cada una havia de ser el doble de valor de l’anterior. Si ho aconseguia, a més de sortir podria emportar-se part del tresor guardat. Però, fins al moment, això no s’ha pogut aconseguir. I per tant, el soldat encara seria dins la torre tenint cura dels tresors sense poder sortir.