jueves, 15 de diciembre de 2016


LLEGENDA PATIO DE LA SULTANA


Al voltant d’aquest xiprer podem trovar una llegenda que diu així:

Segons explica una llegenda, aquest xiprer va ser testimoni dels amors furtius de l'esposa del rei Boabdil –Morayma-, i un jove cavaller de la tribu dels Abencerrajes. L'últim rei moro de Granada va saber de la traïció de la seva esposa, de les trobades amb el seu amant sota l'ombra del verd xiprer i la ira el va cegar. Com a venjança per aquesta traïció, va manar degollar a un grup de nobles cavallers de la tribu musulmana.

Així també s’intenta explicar que les taques d'òxid de ferro que es troben en el fons de la font de la Sala dels Abencerrajes de l’Alhambra és la prova de la sagnant venjança, encara que aquestes també estan relacionades amb la llegenda de los Abencerrajes explicada anteriorment.Potser aquesta llegenda sigui només producte de la imaginació de romàntics viatgers que van recórrer Granada al segle XVIII, tal vegada sigui una trista veritat… potser el Xiprer de la Sultana guardi per a si altres històries encara més tristes...







LLEGENDA DE LA TORRE DE LA VELA


Hi ha una llegenda entorn aquesta torre i la campana que la caracteritza. Aquesta diu així:
“ALLÁ EN LA TORRE DE LA VELA, HAY UNA CAMPANA
SU NOMBRE PROVIENE  DE SABER QUE
ANTES TOCABA,  CUANDO SERVÍA COMO RELOJ NOCTURNO
PARA QUE LOS AGRICULTORES SE LEVANTARAN,
POR SUPUESTO PARA REGAR SUS CAMPOS.
SU PRIMER TOQUE ERA DE 8 A 9.30, DE LA NOCHE
LUEGO SONABA A INTERVALOS,  HASTA LAS 4
DE LA MADRUGADA, SEGÚN LA ESTACION DEL AÑO
TAMBIÉN SU SON EXPANDÍA, CUANDO AMENAZABA EL PELIGRO,
DESPUÉS CAYÓ EN DESUSO, PERO RECUPERÓ SU GLORIA,
CUANDO SE CONOCIERON SUS VIRTUDES
DE SER LA QUE ANUNCIA BODAS…  ASÍ,
CADA DÍA 2 DE ENERO, CUANDO SE CONMEMORA
QUE LOS REYES CATÓLICOS HAYAN VENIDO A GRANADA.
ES CUANDO UNA TRADICIÓN COMIENZA Y QUEDA ARRAIGADA,
PUES HACE LATIR MÁS DE ALGÚN CORAZÓN,
SOBRE TODO LOS FEMENINOS, QUE COMO BIEN SE SABE
SON FELICES, SOBRE TODO  CUANDO LAS DAMAS LLEGAN
Y AL SONARLA ESTÁN SEGURAS, SE CASARÁN ESE AÑO.
PARA ESO TIENEN QUE LLEGAR A ELLA Y  TOCARLA…,
EN COMPENSACIÓN, SEGURO OBTENDRÁN SU BODA.
Y AUNQUE A MUCHOS NO LO PAREZCA, SÍ OCURRE,
POR LO CUAL SE VEN MUCHOS ENAMORADOS,
QUE A PRINCIPIOS DE CADA AÑO, A ELLA LLEGAN
PONIENDO COMO PRETEXTO…,  QUÉ SÉ YO,
VER LA SIERRA NEVADA, QUE POR CIERTO ES ESTUPENDA,
ADMIRAR UNA PANORÁMICA DE LA CIUDAD... ¡PRECIOSA...!
O BIEN PONERSE A OBSERVAR, IDENTIFICANDO LOS PUEBLOS
QUE ESTÁN SEMBRADOS EN LOS ALREDEDORES.
POR ESO LA TORRE DE LA VELA, ES SIMBOLO
DONDE EL AMOR FLORECE Y DONDE MUCHOS,
ESPERANZADOS VAN A BUSCAR UN FUTURO MEJOR.”


En conclusió, la tradició i llegenda expliquen que cada 2 de gener les dones que es volen casar toquen la campana per tal d’aconseguir el seu casament, ja que segons la tradició així es pota aconseguir un matrimoni feliç i durador.




LLEGENDA ÀRAB DE L'ORIGEN DE L'ALHAMBRA


Segons la llegenda es determina el següent: Mohammet-ebn-Abd-Allah-ebn-Juzef-ebn-A-Hhamar-a Nazar, el vencedor i el magnífic, més conegut per Alhamar, sultà de Granada, era un poderós rei, valent i justicier, que havia aconseguit reunir dins dels murs de Granada, totes les restes disperses del poble moro espanyol que les conquestes del sant rei Ferran III havien llançat successivament de Sevilla, de Còrdova, d’Úbeda, de Baeza i de Jaen.Aquest rei va ser el primer de la dinastia nasarí i fundador de l'Alhambra.





Estàtua de Mohammed Ibn Nazar fundador
de la dinastia àrab de Granada nasarí.

Va nèixer a Arjona, el 19 de juliol de 1195. En amors havia estat molt desgraciat, la seva primera dona, Zobeya, mare del príncep Mohammet ebn-Abd-Allah, havia mort en donar a llum a aquest princep. La segona, que havia estat la seva captiva, la princesa Leila-Radhyah, havia desaparegut deixant un rastre de sang. I la tercera Wadah, que era una dona terrible, una africana bellíssima i mare del seu segon fill el príncep Juzef, havia estat un casament de conveniència.
Pels anys de 1240 de l'era cristiana i 637 de l'hègira (l'era dels àrabs, es compta des del dia en què expulsat Mahoma de la Meca va anar a refugiar-se a Medinat-Yastreb,) la muntanya en què s'aixeca l'Alhambra tenia un aspecte enterament diferent del que avui té.
Era un turó aspra, pedregós, de color vermellós, cobert de ginestes i arços. A l'extrem occidental d'aquest turó s'alçava únicament una vella torre, espècie de talaia d’origen i antiguitat dubtosos; però que conservava alguns vestigis d'haver sigut creada pels fenicis, i en la part mitjana del turó, les ruïnes d'un temple romà consagrat a Diana, deessa romana.
A les ruïnes del temple no habitava ningú i en la talaia solament vivien alguns soldats moros, que des d’aquella alçada observaven la Vega i les fronteres, per avisar el perill en el cas que els cristians fronterissos entressin.
 Aquest turó es deia la Colina Roja.
Una tarda de primavera una figura humana es va aturar proper a una casa que es trobava en aquest turó. Era un mosso d'uns 20 anys, que per la seva elegància, per l'expressió del seu semblant i per ric dels seus vestits i de les seves armes, podia dir-se que pertanyia a una poderosa i nobilíssima família.
Tot d'una, una veu de dona més dolça que la del rossinyol va cantar. I el mosso en sentir aquesta veu li va declarar el seu amor; però en aquest moment va ser atacat per un mussol. Llavors el mosso va disparar una fletxa i la va clavar a l'ocell nocturn que després de precipitar a un llarg vol penetrar en la caseta per la finestra.
En aquell moment va caure als peus del jove, enviada sens dubte des de la caseta, la mateixa fletxa que havia disparat, amb un pergamí, que deia:
"Si m'estimes i vens pels meus amors, vine a la gruta que tens darrera” signat Bekralbayda (vol dir la Donzella Blanca).
El mosso va procedir a entrar a la gruta i després de caminar per ella va relliscar i caure d'una manera violenta. Quan va despertar es va trobar en un llit de pells de tigre enfront d'una dona que es va presentar com la maga de les ombries i va presentar al mussol com el seu company.
El jove va resultar ser el príncep Sidy Mohammet-Abd'Allah, fill del poderós Sultà d'Andalusia, Nazar-Ebn-A-Hhamar el Magnífic, i li va explicar a la maga perquè havia atacat al mussol:
"Diuen els nostres vells que el dia en què va néixer el meu pare, un mussol va entrar a la Sala on estava naixent i la seva mare va morir a conseqüència del part. Sent mosso el meu pare va sortir la primera vegada en batalla contra els cristians, un mussol va volar tres vegades al voltant del seu cap i va ser greument ferit en el combat. A més en els seus anys de joventut va conèixer la princesa Leila-Radhyh, i una nit un mussol va entrar per la finestra de l'estança on dormia el meu pare va batre les ales sobre el seu cap i el va despertar. Aquella nit els cristians van fer presa a la sultana. Com el meu pare s'havia enamorat d'ella va anar i la va rescatar però no la va alliberar perquè l'estimava massa. Un any després va desaparèixer deixant un rastre de sang. I cada vegada que apareixia el mussol havia noves desgràcies. Fa poc va aparèixer el mussol altra vegada i els savis van dir al meu pare que m’apartés de Granada i llavors em va enviar a Alhama."
La maga estranyada li va preguntar què feia allà a Granada i el príncep li va explicar que estava trist on li havia manat el seu pare i aquest en assabentar-se va anar amb ell i va organitzar una festa. En ella va veure a una dona vestida de blanc i darrere d'ella un home alt, prim, vell, vestit completament de blanc (el blanc és el color de dol pels musulmans). I es va enamorar d'aquesta dona; però també es va adonar que el seu pare també s'havia enamorat d'ella. L'endemà el rei va tornar a Granada i no va tornar a saber res de la dona fins al tercer dia que va trobar en les seves estances un pergamí amb versos d'amor que li deien que podria trobar-la en la Colina Roja de Granada. Era aquest el motiu pel qual es trobava allà i pel qual havia desobeït al seu pare.
La maga llavors li va indicar el camí per trobar-la. En arribar i veure-la va declarar el seu amor i ella també li va confessar el seu amor. Però algú els estava espiant, l'home alt i gran amb qui l'havia vist en la festa, es tractava d'Yshac-el-Rumi.
Yshac-el-Rumi era el seu cuidador, ja que havia trobat a Bekralbayda en una panera amb un pergamí que deia que era filla d'una sultana i que no havien de veure ulls humans la seva bellesa, perquè sinó tots dos serien desgraciats. Per aquest motiu Bekralbayda va viure apartada de tot el món i només veia Yshac-el-Rumi. Però quan ja havia complert els 20 anys un dia la va portar a Granada, a una festa on la van veure per primera vegada, tant el rei com el príncep. I allà va ser on es van enamorar tots dos.
Però mentre estaven parlant Yshac-el-Rumi sabent que el rei estava interessat en Bekralbayda havia anat a veure per vendre-la a canvi de dues coses: que ella fos donzella de l'esposa del rei, la sultana Wadah i que ell fos el seu astròleg. Accedint el rei a ambdues peticions quedant en que li seria lliurada al dia següent.
Els dos amants es van separar abans de l'alba donant-se cita per a la nit següent. Però quan es va presentar el príncep no la va trobar; però es va trobar amb un grup de pagesos que van creure que els estava robant i per aquest motiu el van portar davant el rei.
El rei quan va veure que era el seu fill li va preguntar el motiu pel qual havia abandonat el seu lloc i li havia desobeït; però el príncep coneixedor de l'amor que el seu pare processava per Bekralbayda, no va voler dir-li la veritat. El seu pare per castigar-lo per desobeir va ordenar que tanquessin al príncep en el punt mes alt de la torre del Gall de Vent. Però registrant els afectes del seu fill va trobar els dos pergamins que li havia escrit la seva estimada i d'aquesta forma va descobrir el secret.
Per altra banda, Yhac-el-Rumi volia gastar els seus tresors en la construcció d'un magnífic alcàsser amb el qual havia somiat vint anys de la seva vida.
Quan el rei Nasarí va formar la resolució de construir aquell magnífic alcàsser, no tenia cap  dobla en el seu tresor perquè invertia sumes immenses en la construcció d'hospitals, mesquites, escoles i altres establiments, i en pagar savis que ensenyessin al poble.
Per aquest motiu el rei va fer que vinguessin a Granada tots els seus cavallers de totes les viles del regne. Una vegada que els va reunir els va anunciar que els permetia que realitzessin un aldarull de sol a sol contra les fronteres de Còrdova, Jaen i Múrcia i contra la ribera oposada d'Àfrica enfront d'ells. Però només un aldarull de sol a sol i res més. Els cavallers podrien quedar-se totes les riqueses que trobessin, però a canvi havien de portar al rei 30.000 captius d'aquí a vuit dies.
També va fer cridar a certs oficials, que s'ocupaven en llaurar pedres, i els va demanar que a canvi de poder treure marbres durant dos anys de les Pedreres del rei, havien de lliurar d'aquí a quinze sols trenta mil morters de granit negre amb la seva maça, un per a cada esclau.
Al cap de vuit dies es van presentar els cavallers amb els trenta mil captius. I el rei amb la seva cort va portar a aquests captius, custodiats per sis mil soldats a un turó pròxim a la llera del riu Darro. I allà el rei va ordenar construir un aduar per als captius.
Quan els picapedrers van lliurar al Rei els morters de granit negre amb la seva maça, el rei va ordenar que es lliurés un a cada un dels captius i els va ordenar que pressionessin les sorres tretes del riu Darro fins reduir-les a pols. Aquelles sorres rentades van deixar en el fons dels morters partícules d'or.
El riu Darro era abundantíssim d'or i el rei havia recorregut a ell, perquè Nazar era un rei savi i havia preferit arrencar els seus tresors a la terra que era rei, en lloc d'oprimir al seu poble. Pel que cap sacrifici costaven els tresors del rei Nazar als naturals del regne de Granada. El rei Nazar era un gran rei.
Al cap de dos mesos, el rei Nazar va ser juntament amb la seva cort a la Colina Roja amb dos bous ajuntats i els va col·locar en la part occidental del turó, després de tornar sobre la terra la punta corba de l'arada i clavar el ferro al turó , va dir:
"Aqui serà la meva alcassaba"
I els bous van seguir endavant. En arribar a la part mitjana de la Colina Roja per davant de l'alt i distant muntanya d'Aynadamar, el rei es va aturar i va exclamar:
"Aquí s'aixecarà el meu tron ​​de justícia".
I  va seguir la configuració del turó cap a l'orient i en arribar a la part mitjana oriental del Pujol, es va aturar i va dir:
"Aquí obriré la porta de l'alcàsser sobre una torre de set voltes".
I va seguir la junta marxant cap al mateix punt on el rei havia començat el solc, però abans d'arribar a aquell punt es va aturar una altra vegada i va dir:
"Aquí s'ha d'aixecar la torre de la porta per on entraran els que hagin menesteer justícia. Torre i porta del judici es diran".
Quan el rei va haver arribat al punt d'on aquell solc havia partit, va manar que tornessin la junta cap a l'extrem occidental, del fronter turó d'Al-Bahul i quan va arribar al barri dels Gomeles, es va aturar una altra vegada al costat de la porta dels gomeles i va dir:
"Aquesta serà la porta de les meves alcàssers i castells: aqui el servent sacsejarà el seu calçat per entrar en l'estatge real del seu senyor".
I va assenyalar amb un solc a la rodona el Turó de Al-Bahul i després per la part d'orient del turó, va envoltar el seu cim: obrir un altre solc en la petita vall que separa el turó del Sol del turó que domina la Colina Roja, i en arribar al seu extrem va exclamar:
"Aquesta serà la Cadira del rei moro, la seva fortalesa i la seva talaia des d'on es veuran els seus jardins, el seu harem, el camp de escaramussa de les seves genets, els seus boscos i el seu alcàsser; cascades d'aigua cristal·lines s'esfondraran pels vessants, cobrint de flors i de verdor aquesta terra salvatge i àrida; cent torres amb els seus murs i trenta mil merlets, seran la cuirassa d'aquesta meravella, i sobre les ruïnes del temple dels ídols, s'ha d'aixecar l'aljama dedicada al Déu Altíssim i únic ".

Granada estava orgullosa amb el seu rei. I això que fins llavors només havia vist el solc del rei Nazar.

sábado, 26 de noviembre de 2016


LLEGENDA DE LA TORRE DE LA CAUTIVA


En la segona meitat del S.XV, durant una de les lluites entre cristians i musulmans de Granada, la filla d’un comanador anomenada Isabel de Solís va ser capturada per  l’exèrcit de Muley Hacén, rei de Granada en aquell moment.
Va ser portada a l’Alhambra on va ser clausurada a la torre de la Cautiva. Allà, el rei Muley Hacén la va anomenar segons la llegenda Zoraida o Soraya.

A més, explica la llegenda que el rei es va enamorar d’ella i va contraure matrimoni amb ella. Però, Muley ja tenia altres dones entre les quals es trobava Aixa, que es va posar tan gelosa que va decidir començar a escampar falsos mites del seu marit per tal que aquest abdiqués. I així, va succeir.





LLEGENDA DEL GENERALIFE


Un  rei moro tenia un fill anomenat Ahmed Al Kamel o conegut com el perfecte. Els astròlegs van predir que seria un príncep excel·lent però que l’amor li portaria grans riscos. No obstant, si aconseguia superar-los podria arribar a l’edat adulta i els perills desapareixerien. Per això, el rei el va educar sense veure mai cap dona ni escoltés la paraula amor. Per a això, va construir el Generalife on va ser destinat al seu fill sota la custodia de Eben Bonabben, un savi d’Aràbia.
Tots els esforços del savi van ser envà, ja que Ahmed al complir els 20 anys va començar a deixar de banda l’àlgebra i interessar-se per la poesia i la música que li parlaven al cor.
Eben Bonabben es va preocupar tant que el va tancar en la torre més alta del Generalife. Allà va ensenyar-li l’idioma dels animals i Ahmed es va interessar tant que els seus millors amics van començar a ser aquests mateixos. Però, el príncep finalment es va cansar que empre fossin els mateixos animals i els va deixar de banda.
De sobte, un dia va escoltar un cançó que tractava de l’amor provinent dels jardins i Ahmed es va pregunta què seria allò que anomenaven amor. Així, li va preguntar al savi que es va preocupar molt. Aquest només va respondre que ignorés tot allò ja que era un gran perill.
Un dia, va entrar un ocell a la seva cambra. El va intentar alimentar però el petit animal no volia. Així, el príncep li va preguntar per quina raó i l’animal va respondre que perquè tenia problemes amb la seva companya de l’amor. En sentir això el príncep li va preguntar què era l’amor i l’animal li va explicar.
El príncep es va enfadar tant que li va demanar explicacions al savi. Aquest, li va explicar la profecia dels astròlegs.
Un dia, passejant, el príncep es va trobar amb l’ocell. Aquest li va dir que havia vist una princesa que era la indicada per Ahmed. Així, el jove va enviar una carta d’amor a la princesa dient que voldria anar a buscar-la però que això era impossible. L ‘ocell va ser l’encarregat de portar la carta. Però l’ocell va tornar on era Ahmed amb una fletxa clavada.
Va ser per això que Ahmed va decidir escapar en busca de la princesa. Va arribar a la població i cadascú li va donar una informació diferent d’on podia ser la princesa. Fins que va trobar un animal que li va dir que ella era filla del rei cristià de Toledo. Així el príncep li va demanar ajuda per tal d’aconseguir-la.
Van arribar a Toledo i el príncep va enviar l’ocell amb un missatge: que Ahmed era allà per portar-la amb ell. La princesa va respondre que havien de convocar un torneig i si el príncep guanyava marxaria amb ell. Però Ahmed no sabia lluitar. Així, va recórrer a una armadura i unes armes que estaven encantades per poder vèncer a qualsevol adversari. Però, van dir-li que no podria competir perquè era musulmà. Ahmed es va enfadar tant que va atacar a tothom i després va marxar corrents. Ja no sabia com recuperar la princesa. A més, un animal li va dir a Ahmed que havia vist com la princesa es desmaiava i era portada a la seva habitació. La princesa estava malalta i qui trobes la cura es podria casar amb ella.
Ahben  es va disfressar com un vagabund  i va dir que la cura per ala princesa era la música. Quan va començar a tocar tothom va riure d’ell però aprofità i cantà els versos de la carta que li havia enviat. Així, la princesa es va adonar que era ell i va millorar. A més pel seu miracle li van regalar el tresor més preuat que tenien, una catifa voladora.

Ahben i la princesa van pujar a la catifa i quan van ser a punt de marxar Ahben va admetre la seva veritable identitat. Davant això, el rei va reunir un poderós exèrcit però va evitar la batalla quan va rebre la noticia que Ahben ja era sultà i la princesa la seva esposa. A més a més ella era fidel a la seva religió i tot va acabar feliçment. 



LA LLEGENDA DEL PATGE RUIZ D'ALARCÓN

Es desenvolupa la següent llegenda entorn a la torre d'Infantes:


Després de la conquesta de l'últim regne musulmà hispà la bella Alhambra va Caure en l'oblit. Aquells que durant segles van habitar en ella la van abandonar, bé perquè preferien un futur millor, bé perquè van ser obligats.

La torre de les Infantes en què van viure Zaida, Zoraida i Zorahaida, va quedar buida i només petits animals s'atrevien a entrar, ja que corria el rumor que l'esperit de l'última de les germanes encara habitava allà
Granada va acabar en mans dels reis catòlics. A més Granada es va enriquir amb la visita d'un jove patge anomenat Ruiz d'Alarcón, que a més de comptar-se entre els favorits de la reina, era el guardià de la seva au preferida.
Un dia passejava pel Generalife en companyia del milà quan de sobte aquest es va llançar a per un rossinyol, mes el petit ocell va aconseguir escapar i es va introduir a la torre, seguit de la rapinyaire.
Mil vegades va maleir el patge al maleït animal ja que ara hauria de trobar la manera de poder entrar en aquell lloc: quan va arribar davant la porta i va observar per el pany, va descobrir amb sorpresa que la torre semblava estar habitada. Va cridar amb suavitat i va creure veure com una jove treia el cap per una finestra. Va esperar que obrissin però res va passar i va començar a pensar que la noia podria ser una d'aquelles princeses de les que parlaven les llegendes.
Va cridar una segona vegada i després d'una breu pausa, la mateixa jove es va tornar a apropar. Ruiz d'Alarcón va començar a parlar amb ella i va intentar fer-la baixar però es va negar en rotund. El patge li va explicar amb astutes paraules què feia allà i va aconseguir convèncer-la que si no recuperava el milà, la reina li castigaria.
Commoguda per les seves paraules, la noia, de nom Jacinta, va obrir les portes de la estància.
 Ruiz d'Alarcón es va enamorar de la seva cara i va ser en contemplar-la que va caure enamorat
Un cop dins va marxar a per l'animal mentre la jove esperava asseguda en una font situada al centre de l'habitació. La casualitat va fer que perdés el seu mocador i abans que pogués recollir-ho, el patge hi va oferir: quan l'hi anava a lliurar, li va donar un apassionat petó a la mà, que va fer que Jacinta es ruboritzés.
Durant un temps van conversar fins que la jove va sentir arribar a la seva estricta tieta i va obligar el noi a marxar. Aquest va afirmar que no es mouria d'on era fins que no rebés la rosa que ella portava en el seu pèl: sense vacil·lar li va donar i ell va marxar portant amb si el cor de la noia. Quan va arribar la seva tia Fredegunda i va preguntar per què hi havia tant desordre va rebre com a resposta que un milà havia perseguit al seu rossinyol per tota l'habitació.
Fredegunda va veure partir les llargues columnes de gent però quan tornava a la torre, va descobrir que la seva neboda parlava amb un jove, que va marxar quant va escoltar els seus passos. La dona que res sabia d'això aviat va conèixer tota la història per boca de la afligida Jacinta, que lamentava no tornar a veure mai al seu patge.
Van passar els mesos i la pobra noia es va sumir en un terrible estat de malenconia. La seva tia ja li havia advertit que no havia de fiar-se dels homes, i molts menys, enamorar-se. Una nit d'estiu, quan tots dormien, la jove es va asseure a la font on va rebre el petó de Ruiz d'Alarcón i els seus juraments de fidelitat eterna, i va començar a plorar: sobtadament les aigües es van agitar i d'elles va sorgir la figura d'una bella jove ricament vestida amb robes mores.
Tan aterrida estava Jacinta que va fugir i no va tornar al saló en tota la nit. Al matí següent, va explicar la seva història a la seva tia qui li va dir que tot seria producte de la seva imaginació doncs hauria estat pensant en la història de les tres princeses. La bona dona se la va narrar i li va revelar que era descendent del cavaller cristià que estimava a Zorahaida.
No obstant això tan convençuda estava que aquella aparició era real, que va decidir tornar aquesta nit a la font. Una vegada més les aigües es van tornar a agitar i d'elles va aparèixer la mateixa figura: es tractava de l'esperit de la jove Zorahaida, que no podia descansar en pau ja que havia abandonat al seu estimat i encara que en el fons del seu cor se sentia cristiana, li havien faltat les forces per confirmar la seva fe i el seu amor. La princesa li va revelar que només se salvaria si un cristià de cor pur la batejava i li va demanar a ella que l'ajudés. Sense dubtar ho va fer: Zorahaida va somriure amb dolçor, i per fi va descansar.
Va córrer a explicar-li la història a la seva tia. D'aquell dia en endavant va començar a córrer la veu per Granada i poc temps després la seva fama es va estendre per tota Andalusia.
Mentre a la cort, Felip V patia imaginàries malalties que només tenien curació gràcies a la música: el famós Farinelli va ser un remei eficaç al principi, però el rei va tornar a empitjorar i ni tan sols el conegut Castrati va poder ajudar al monarca.
A oïdes de la reina va arribar la notícia que a Andalusia hi havia una jove trobadora que tenia enlluernat a tot aquell territori i que era coneguda com la Rosa de l'Alhambra i que tocava un instrument de manera meravellosa.
A la fastuosa estatge dels reis es va presentar la noia i a una fosca sala va ser conduïda. En ella hi havia un taüt en què estava estirat el rei com si d'un cadàver es tractés: la Rosa va començar a sonar i tan aviat com la màgica melodia va arribar a l'orella del Borbó, aquest es va aixecar i va demanar una espasa.
En acabar la seva actuació la Rosa de l'Alhambra va deixar caure el seu llaüt: davant ella estava el seu estimat, que no havia pogut tornar a Granada perquè el seu pare no li permetia contraure matrimoni amb algú de condició social més baixa, però les paraules de la reina ser suficients per convèncer-lo que havia de permetre el casament.
Així doncs, Ruiz de Alarcón i Jacinta van celebrar el seu casament.