LA LLEGENDA DEL PATGE RUIZ D'ALARCÓN

Es desenvolupa la següent llegenda entorn a la torre d'Infantes:

Després de la conquesta de l'últim regne musulmà hispà la bella Alhambra va Caure en l'oblit. Aquells que durant segles van habitar en ella la van abandonar, bé perquè preferien un futur millor, bé perquè van ser obligats.

La torre de les Infantes en què van viure Zaida, Zoraida i Zorahaida, va quedar buida i només petits animals s'atrevien a entrar, ja que corria el rumor que l'esperit de l'última de les germanes encara habitava allà

Granada va acabar en mans dels reis catòlics. A més Granada es va enriquir amb la visita d'un jove patge anomenat Ruiz d'Alarcón, que a més de comptar-se entre els favorits de la reina, era el guardià de la seva au preferida.

Un dia passejava pel Generalife en companyia del milà quan de sobte aquest es va llançar a per un rossinyol, mes el petit ocell va aconseguir escapar i es va introduir a la torre, seguit de la rapinyaire.

Mil vegades va maleir el patge al maleït animal ja que ara hauria de trobar la manera de poder entrar en aquell lloc: quan va arribar davant la porta i va observar per el pany, va descobrir amb sorpresa que la torre semblava estar habitada. Va cridar amb suavitat i va creure veure com una jove treia el cap per una finestra. Va esperar que obrissin però res va passar i va començar a pensar que la noia podria ser una d'aquelles princeses de les que parlaven les llegendes.

Va cridar una segona vegada i després d'una breu pausa, la mateixa jove es va tornar a apropar. Ruiz d'Alarcón va començar a parlar amb ella i va intentar fer-la baixar però es va negar en rotund. El patge li va explicar amb astutes paraules què feia allà i va aconseguir convèncer-la que si no recuperava el milà, la reina li castigaria.

Commoguda per les seves paraules, la noia, de nom Jacinta, va obrir les portes de la estància.

 Ruiz d'Alarcón es va enamorar de la seva cara i va ser en contemplar-la que va caure enamorat

Un cop dins va marxar a per l'animal mentre la jove esperava asseguda en una font situada al centre de l'habitació. La casualitat va fer que perdés el seu mocador i abans que pogués recollir-ho, el patge hi va oferir: quan l'hi anava a lliurar, li va donar un apassionat petó a la mà, que va fer que Jacinta es ruboritzés.

Durant un temps van conversar fins que la jove va sentir arribar a la seva estricta tieta i va obligar el noi a marxar. Aquest va afirmar que no es mouria d'on era fins que no rebés la rosa que ella portava en el seu pèl: sense vacil·lar li va donar i ell va marxar portant amb si el cor de la noia. Quan va arribar la seva tia Fredegunda i va preguntar per què hi havia tant desordre va rebre com a resposta que un milà havia perseguit al seu rossinyol per tota l'habitació.

Fredegunda va veure partir les llargues columnes de gent però quan tornava a la torre, va descobrir que la seva neboda parlava amb un jove, que va marxar quant va escoltar els seus passos. La dona que res sabia d'això aviat va conèixer tota la història per boca de la afligida Jacinta, que lamentava no tornar a veure mai al seu patge.

Van passar els mesos i la pobra noia es va sumir en un terrible estat de malenconia. La seva tia ja li havia advertit que no havia de fiar-se dels homes, i molts menys, enamorar-se. Una nit d'estiu, quan tots dormien, la jove es va asseure a la font on va rebre el petó de Ruiz d'Alarcón i els seus juraments de fidelitat eterna, i va començar a plorar: sobtadament les aigües es van agitar i d'elles va sorgir la figura d'una bella jove ricament vestida amb robes mores.

Tan aterrida estava Jacinta que va fugir i no va tornar al saló en tota la nit. Al matí següent, va explicar la seva història a la seva tia qui li va dir que tot seria producte de la seva imaginació doncs hauria estat pensant en la història de les tres princeses. La bona dona se la va narrar i li va revelar que era descendent del cavaller cristià que estimava a Zorahaida.

No obstant això tan convençuda estava que aquella aparició era real, que va decidir tornar aquesta nit a la font. Una vegada més les aigües es van tornar a agitar i d'elles va aparèixer la mateixa figura: es tractava de l'esperit de la jove Zorahaida, que no podia descansar en pau ja que havia abandonat al seu estimat i encara que en el fons del seu cor se sentia cristiana, li havien faltat les forces per confirmar la seva fe i el seu amor. La princesa li va revelar que només se salvaria si un cristià de cor pur la batejava i li va demanar a ella que l'ajudés. Sense dubtar ho va fer: Zorahaida va somriure amb dolçor, i per fi va descansar.

Va córrer a explicar-li la història a la seva tia. D'aquell dia en endavant va començar a córrer la veu per Granada i poc temps després la seva fama es va estendre per tota Andalusia.

Mentre a la cort, Felip V patia imaginàries malalties que només tenien curació gràcies a la música: el famós Farinelli va ser un remei eficaç al principi, però el rei va tornar a empitjorar i ni tan sols el conegut Castrati va poder ajudar al monarca.

A oïdes de la reina va arribar la notícia que a Andalusia hi havia una jove trobadora que tenia enlluernat a tot aquell territori i que era coneguda com la Rosa de l'Alhambra i que tocava un instrument de manera meravellosa.

A la fastuosa estatge dels reis es va presentar la noia i a una fosca sala va ser conduïda. En ella hi havia un taüt en què estava estirat el rei com si d'un cadàver es tractés: la Rosa va començar a sonar i tan aviat com la màgica melodia va arribar a l'orella del Borbó, aquest es va aixecar i va demanar una espasa.

En acabar la seva actuació la Rosa de l'Alhambra va deixar caure el seu llaüt: davant ella estava el seu estimat, que no havia pogut tornar a Granada perquè el seu pare no li permetia contraure matrimoni amb algú de condició social més baixa, però les paraules de la reina ser suficients per convèncer-lo que havia de permetre el casament.

Així doncs, Ruiz de Alarcón i Jacinta van celebrar el seu casament.