sábado, 1 de octubre de 2016


LLEGENDA DE LA PORTA DE LA JUSTICI
A



Hi ha una llegenda que envolta tota la simbologia de la porta. La llegenda diu així: fa molts anys hi havia un rei moro que es deia Aben Habuz i que governava Granada. Ja era vell i estava cansat de combatre contra els seus enemics. Però, tots els exèrcits externs a la seva cort volien anar en contra d’ell i aprofitar-se del seu estat d’abatiment i cansament. Va ser el moment en que Aben va col·locar sentinelles i torres per tots els munts de Granada per tal que vigilessin i lluitessin contra els enemics. Però, això no evitava res. Es trobava en batalla rere batalla.
Un dia va aparèixer un metge ancià que volia parlar amb ell. Va dir-li que venia de terres llunyanes en les que havia observat nous sistemes de defensa. Va explicar que a altre territoris utilitzaven taulers màgics en els que hi havia dues figures: un carner que quan divisava perill indicava amb una fletxa cap on es trobava i un gall que cantava quan sentia el perill. Aben va desitjar tenir un invent màgic com aquest. El metge, l’anomenat Ibrahim, va dir-li que ell el podia crear a canvi de possessions. Va demanar que li fessin un petit palau a l’interior d’una roca amb tota mena de materials preciosos. A l’hora de fer el taulell va utilitzar el llibre de la saviesa de Salomó, que havia aconseguit baixant a la pròpia tomba. Així el va fer però Aben estava impacient i les figures no giraven. Fins que un dia el carner va girar la punxa i el gall va cridar. va ser en el moment en que Ibrahim va dir-li com havia de defensar-se a partir del taulell a Aben: havia d’agafar un instrument punxant. En el taulell hi havia un munt de figures que representaven l’exèrcit enemic. Si volia ferir a qualsevol persona havia de donar un cop amb el pal de l’instrument. Si volia matar havia de donar amb la punxa de l’instrument. I així, Aben va anar matant i ferint a cadascun dels seus enemics. Mentre estant Ibrahim aconseguia més riqueses i poder.
Un dia, després de molt temps sense enfrontaments, el gall va cantar i el carner girar. Aben va decidir enviar una tropa per veure quin era el perill. Al tornar, van dir que no hi havia res. Només havien trobat a una noia que portaven amb ells mateixos que era filla del rei cristià. Aben es va enamorar d’ella i va demanar-li al metge que evités que haguessin més baralles, ja que ell només volia dedicar-se a la jove. No obstant, ella el seguia rebutjant. Ibrahim va dir-li a Aben que coneixia què podia fer per no tenir enemics. Va fer-li un palau que era totalment invisible des de qualsevol lloc i les persona no el podien veure fins que travessessin la porta d’entrada. Aquesta porta era la porta de la justícia.  A canvia va demanar-li que com que tenia ja tantes riqueses només volia el primer animal amb la seva càrrega que entrés a palau.
El dia en que Ibrahim havia de portar a Aben al palau va arribar. No veien res. Era com estar en el desert. Però la princesa cristiana va ser la primera en travessar la porta i van poder veure un gran palau. Ibrahim va exclamar: el primer animal que havia entrat a palau era el que carregava a la princesa i per tant la princesa ja era seva.
Aben va enfadar-se molt i volia impedir que es portessin a la seva estimada però no ho va aconseguir. Ibrahim màgicament va obrir una escletxa al terra i va enfonsar-se amb la princesa. Van estar buscant-los i van anar a la cova on vivia Ibrahim però no van trobar res, ja que el que abans era una cova ara era una roca. I encara que intentessin obrir-la a la força no podien. Ibrahim va seguir en constants baralles encara que el eu palau era invisible.
Un dia, però, un sentinella va avisar que hi havia una escletxa a la roca, que havia pogut entrar, i que a més a més havia vist a Ibrahim i la princesa cristiana. Però quan Aben va anar no va veure res.


Al poc temps va morir i es diu que encara el metge i la princesa són sota la cova. Després de tot això es va construir l’Alhambra i es va deixar la porta que Ibrahim havia construït com un indret arquitectònic i turístic dintre d’aquesta. 



No hay comentarios:

Publicar un comentario