LA LLEGENDA DEL NOBLE PEREJIL

Hi ha una llegenda que es situa entre aquest indret. Al costat de la plaça d ‘Aljibes trobem un pou d’aigua àrab i és aquí on comença la història. Tot el poble es reunia allà i mentre recollien les provisions d’aigua parlaven i rumorejaven. Hi havia un home anomenat Perejil. Ell s’encarregava de transportar i vendre l’aigua. Al principi, es dedicava a portar l’aigua sobre l’espatlla però quan va començar a ser famós i a haver de transportar més quantitat va decidir comprar una ase. Encara que era un home molt simpàtic i alegre , Perejil també tenia problemes: guanyava molt poc i el que guanyava no el podia utilitzar per alimentar als seus tres fills, ja que la seva dona gastava tot en ximpleries.

Un dia, Perejil ja havia de plegar però com va veure que ningú més estava venent aigua i que hi havia compradors pel carrer va decidir fer un últim tomb per intentar guanyar més diners. A anar al pou a buscar aigua i va trobar-se amb un home vestit de moro. L’home li va dir que s’apropés i quan va ser molt a prop li va demanar que li portés a la ciutat, ja que estava malalt i que si volia li pagaria el doble que li pagaven per l’aigua els compradors. Perejil va acceptar. Van arribar a Granada i Perejil va demanar on vivia l’home. Ell va contestar que no tenia ni casa ni amics i que el portés a casa seva que seria recompensat. Perejil ho va fer i en arribar la seva dona es va enfurismar molt, però això no va provocar res en Perejil, qui va situar a l’home en la part més freda de la casa. A punt de dormir, el moro va dir-li a Perejil que estava a punt de morir i que si moria volia que ell es quedés una capsa per tota la seva caritat. Finalment, va morir.

Perejil va marxar amb el cos del moro intentant passar desapercebut. Però, el seu veí ja havia vist tot. Pedrillo Pedrugo havia vist com Perejil entrava un moro a casa seva i després a la nit com  marxava en l’ase i com feia un forat on ficava alguna cosa semblant a un cadàver. Al dia següent, Pedrillo va anar a casa de l’alcalde a tallar-li el cabell.  Mentre treballava va explicar-li a l’alcalde que Perejil havia comés un robatori i un  assassinat i va narrar tot el que havia vist.

L’Alcalde era una persona molt avara i en el moment en escoltar tot allò i saber que Perejil es podria haver quedat amb una gran fortuna va començar a pensar què podia fer i finalment va fer venir un altre home. També s’encarregava de vendre i transportar aigua. Va aconseguir atrapar a Perejil i portar-lo davant de l’alcalde. El càstig que Perejil hauria de patir per totes les suposicions que havien fet era la mort, però l’alcalde va dir-li que tornès el que havia robat i el perdonarien. Perejil davant d’això va explicar la història real, però ningú creia que el moro només tingués de possessió una caixa. L’alcalde va imaginar que dintre de la caixa es trobarien les joies i els tresors més preuats però no va ser així: només va trobar un pergamí escrit en àrab i un llumí. L’alcalde, finalment, el va perdonar.

Des d’aquell moment tothom reia del pobre Perejil. Fins i tot la seva dona, que es burlava dient que era el nou rei gràcies al preuat tresor que havia aconseguit d’un antic rei moro.

Un dia, Perejil va arribar a casa molt descontent i amb fúria va llençar la caixa al terra. Es va obrir i va sortir el pergamí. Va ser el moment en que Perejil va decidir llegir-lo per tal d’endevinar quin era el seu valor. Va anar a preguntar a una botiga per saber el valor i va descobrir que era un encantament per descobrir un tresor amagat. No li va donar importància.

Aquella mateixa nit va escoltar dones parlant al pou. Totes elles explicaven històries de la torre dels set sols, que com ja hem explicat es deia que té un tresor amagat. Així Perejil va contactar amb un home que sabia àrab per intentar fer l’encantament. L’àrab va dir que s’havia de fer a mitjanit i a la llum d’un llumí. Perejil va agafar el llumí que havia trobat a la caixa. L’àrab va dir que mentre el llumí estigués encès no passaria res, però si aquest s’apagava quedarien per sempre amb el botí tancats.

Aquella mateixa nit, van pujar a la torre. Van baixar fins a la última cambra i van llegir el pergamí. De sobte es va obrir una escletxa a terra. Van trobar un cofre amb un moro immòbil a cada costat. Van començar a emplenar les seves butxaques del tresor però van espantar-se per un estrany soroll i van córrer per les escales.  En aquest acte van apagar el llumí i la porta es va tancar. Ja fora de l’Alhambra, es van repartir el tresor.

Per tal que ningú no aprofités el tresor un es va quedar amb el llumí i l’altre amb l’encanteri i van jurar que no li dirien a ningú encara que fos de gran importància. Però Perejil no va complir la promesa i va dir-li a la seva dona sobre el tresor. Amb tot el que havia guanyat, va comprar roba, joguines, joies...

Un dia, Pedrillo Pedrugo va veure la dona de Perejil plena de diamants, joies i roba  cara. I corrents es va dirigir al jutge.  Finalment, Perejil va admetre tot i van fer venir a l’àrab que l’havia ajuda’t. l’havia traït. Van parlar amb l’alcalde i van arribar a un tracte: compartirien el que quedava de tresor.

A mitjanit van tornar a la torre  i van procedir exactament com el cop anterior, però només van baixar l’àrab i Perejil i van agafar dos gerros. Però l’alcalde es va assabentar que encara hi havia part del tresor sota la torre. Com Perejil i el moro no van acceptar baixar, van baixar l’Alcalde i Pedrillo. Quan eren a baix, l’àrab des de la sortida va aprofitar i va apagar el llumí. Així els dos van quedar tancats a la torre i sense poder gaudir del seu tresor. Van llençar el llumí per tal que ningú mai mes obrís la torre.

Finalment, van repartir-se el botí entre tots dos i cadascun va marxar a altres territoris per evitar que la gent sospités.

Es diu que, com en la llegenda ja explicada de la torre dels set sòls , l’alcalde i Pedrillo segueixen a la torre amb el gran tresor.

LLEGENDA DE LES DUES ESTÀTUES DISCRETES

Hi ha una llegenda anomenada La leyenda de las dos estatuas discretas que fa que la torre de Comares sigui de vital importància. La llegenda diu així:

Fa ja molt temps hi havia un home anomenat Lope Sánchez. Aquest, tenia una filla molt bonica i simpàtica.

La nit de San Joan tota la població va pujar a la muntanya del Sol per celebrar. Tothom estava molt content, fins i tot Lope, que no deixava la guitarra a terra en tota l’estona. Mentre, la seva filla Sanchica ballava i jugava amb les seves amigues. Va ser en aquest moment quan Sanchica va trobar unes runes d’un castell moro i una escultura de fusta que consistia en una petita ma tancada amb un dels dits aixafat contra els altres. Molt alegre va ensenyar-li a tothom què havia trobat.  Alguns deien que l’havia de deixar ja que podia ser maligne i d’altres que l’havia de guardar perquè li donaria molta sort. Vaser en aquest moment en el qual va aparèixer un home que havia estat  soldat en Àfrica i després d’examinar l’escultura va determinar que era una figura en contra del mal ull i que la protegiria d’allò que fos dolent. Així, Sanchica es va lligar la figura al coll amb una cinta com si fos un amulet.

A partir d’això una anciana va començar a explicar una història en la que explicava que hi havia un palau soterrani a l’interior de la muntanya on es trobaven. Va dir que era en aquell palau on Boabdil i la seva cort vivien.

Sanchica al escoltar tot això va decidir anar a veure la zona en la que es deia que era el palau. Però, només va trobar un pou. La nena va llençar una pedra al pou i va estar na estoa sense sonar fins que va caure a l’aigua i tot va quedar en silenci.  El silenci, però, no va durar molt de sobte es va començar a escoltar un soroll semblant al de gent batallant amb armes. Sanchica va marxar però al arribar on eren els seus pares no hi havia ningú. Tots havien marxat.

De sobte, la campana d’una torre va començar a sonar i va aparèixer un gran exercit entre els qual Sanchica va poder diferenciar a Boabdil i a una dona preciosa amb una corona.

Sanchica els volia seguir però va descobrir una entrada al costat de la torre. Va entrar per un passadís i va arribar a una gran sala construïda al centre de la muntanya. Assegut, hi havia un moro adormit i una dona molt bonica i Sanchica va recordar la llegenda de la porta de la justícia detallada anteriorment

La dama en veure a la noia va preguntar-li si era la nit de San Joan i Sanchica va respondre que si. Davant d’això la dama va demanar que toqués el seu amulet i quan la nena ho va fer van pujar a la superfície. A canvi, la dona va fer-li un tour per l’Alhambra. Van arribar al pati de lleons. Allà era Boabdil amb els seus súbdits.

Al apropar-se a la torre de Comares va veure a cada costat de la porta una estàtua en forma de nimfa. La dama va explicar-li que aquelles estàtues vigilaven un tresor d’un rei moro.

Després Sanchica va tornar i sortir de l’Alhambra i es va dirigir a casa. Va explicar què havia succeït però ningú l’escoltava fins que Lope va començar a creure-li. Així, Lope va anar a la Torre de Comares i va obrir un forat a la paret i va trobar dos gerros plens de monedes d’or, que va poder treure gràcies a l’amulet de la seva filla.

Així, van tornar a casa. Però, ara tenien una nova preocupació: amagar la seva riquesa a tots els veïns. A més, la dona de Lope no podia suportar aquesta càrrega i va rebre consol espiritual. Va ser quan va decidir donar meitat del seu tresor a l’església. Lope es va enfadar molt va decidir marxar a Málaga amb la seva família i el tresor per tal d’evitar l’església i les seves manipulacions.

LLEGENDA DE LA PRINCESA ZAIRA

Hi ha una llegenda entorn a aquest pati. Explica la llegenda que fa ja molts anys hi havia una princesa àrab anomenada Zaira. Era molt bonica i intel·ligent i sempre mostrava molts bons sentiments. Però el seu pare, el rei, era tot el contrari.

Un dia, tots dos van viatjar a l’ Al-andalus i es van allotjar a l’Alhambra. La princesa va quedar encantada pel monument i sempre que passejava pensava que estava somiant. El seu pare no obstant estava fastiguejat per aquell indret. Zaira sempre deia que preferia Granada abans que la seva pròpia ciutat mentre que el rei intentava prohibir a la seva filla sortir al carrer i relacionar-se. Només tenia la companyia d’un bonic talismà i sempre passejava per un pati il·luminat.
Un dia, un noi va saltar la tanca que hi havia en aquell moment a l’Alhambra i Zaira es va quedar molt estranyada. El noi va dir-li que l’havia vist molts cops des de fora i que s’havia enamorat d’ella. Però, Zaira patia perquè el seu pare el descobrís i li va demanar que marxés , ja que si el seu pare el descobria el mataria a ell o a un dels seus 11 homes de confiança. Va ser en aquell moment en el que Arturo, el noi, va decidir marxar aclarint abans que tornaria.
El dia en que va tornar Artur el rei el va veure i el va tancar a la presó. La princesa va quedar molt trista pel seu estimat i va decidir entrar a la cambra del seu pare. Allà va trobar un diari. Va pensar que no havia de llegir-ho però les ganes per salvar al seu estimat eren massa potents. Va obrir el diari just per una pàgina en la que la data indicava que ella només tenia un any d’edat i va llegir el següent:

"Ya he matado al rey y a la reina. De la princesa Zaira me he apiadado. Gracias a mis 11 hombres, he conseguido ocupar el trono. Ahora creerá que yo soy su padre. Espero que la princesa no se entere nunca del maleficio de su talismán."

Zaira es va preocupar  va cridar al rei i als seus 11 homes i els va reunir en el pati on ella normalment passejava. Plorant, va demanar una explicació. El rei pensant que la petita Zaira no li podia fer mal va dir que era veritat. Va ser el moment en el que Zaira va recordar que la seva mare havia creat un malefici en el talismà que consistia en que quan ella sabés la veritat, el rei i els 11 homes tindrien problemes greus i terribles. L’amulet es va activar i Zaira va transformar al rei i als seus 11 homes en lleons de pedra. Per últim, Zaira va rescatar a Artur i van viure feliços.
Des d’aquest moment aquest pati s’anomena Patio de los Leones i la seva Font té 12 lleons al voltant que són el rei i els seus homes.
Seguidament ens trobem amb la torre de la Cautiva.  És un dels espais més destacats que contenen decoració nasarí. De fet, és una torre-palau. Però el que més destaca d’aquest monument és la llegenda que l’envolta que explica el següent:
En la segona meitat del S.XV, durant una de les lluites entre cristians i musulmans de Granada, la filla d’un comanador anomenada Isabel de Solís va ser capturada per  l’exèrcit de Muley Hacén, rei de Granada en aquell moment.
Va ser portada a l’Alhambra on va ser clausurada a la torre de la Cautiva. Allà, el rei Muley Hacén la va anomenar segons la llegenda Zoraida o Soraya.

A més, explica la llegenda que el rei es va enamorar d’ella i va contraure matrimoni amb ella. Però, Muley ja tenia altres dones entre les quals es trobava Aixa, que es va posar tan gelosa que va decidir començar a escampar falsos mites del seu marit per tal que aquest abdiqués. I així, va succeir.

LLEGENDA DE LA TORRE DE COMARES

Una llegenda diu que va ser en aquesta torre on es va celebrar el consell en el que es va acabar decidint entregar Granada als reis catòlics. Es diu que va ser des d’un dels balcons d’aquesta torre des d’on la mare de Boabdil al saber que estaven negociant amb els cristians la seva redempció va dir-li a Boabdil:

«Mira lo que entregas y acuérdate de que todos tus antepasados murieron reyes de Granada y el reino muere en tí»

La llegenda també diu que va ser aquí on Cristóbal Colón va convèncer als reis catòlics de l’expedició a les Índies que va portar-li al descobriment d’Amèrica.

LLEGENDA DEL JARDÍ DE LOS ADARVES

El més curiós no són les vistes no obstant, si no la muralla que es troba al costat. Aquesta es destaca per tenir la inscripció d’una de les frases més conegudes a Granada:

Dale limosna, mujer,
Que no hay en la vida nada
Como la pena de ser,
Ciego en Granada

Encara que avui en dia és un jardí, cap al S. XVI s’utilitzava com una plataforma de defensa. Però, va arribar un moment en que no tenien baralles: els turcs ja no amenaçaven, els moriscos havien estat expulsats i l’imperi espanyol tenia uns nous enemics i aquest fet va produir que es deixés d’utilitzar com a mètode de defensa.

És cap el 1628 en que es transforma en jardí. S’ explica que el marqués de Mondéjar va transformar la plataforma . la llegenda diu que quan es van trobar un conjunt de gerros de porcellana envoltats d’or, amagats pels últims musulmans, el marqués va aprofitar i utilitzar aquest or per fer els jardins. Antigament, però era molt diferent a l’actual. Era una partició de jardí i hort.

LLEGENDA DE L'ALEMANY PERDUT

Fins i tot, es coneix d’una llegenda que intenta demostrar la gran amplitud d’aquest túnels. Aquesta diu així:

Fa dos segles els Aljibes de l’Alhambra eren emprats com a túnels que servien per guardar aigua provinent de l’Acequia real. Per tant, els túnel van començar a ser emprats com un dipòsit d’aigua. Però cada un període d’uns trenta anys aproximadament els soldats de l’Alhambra s’havien d’encarregar de respondre l’aigua d’aquests túnels.

A més a més ningú a part dels soldats i els constructors havien pogut veure l’interior dels Aljibes, fet que va produir que tinguessin més interès per aquests. Dintre d’això es pot destacar la figura d’un turista alemany. Just era l’any en el que havien de respondre l’aigua.

La curiositat del turista va ser tan gran que va entrar als Aljibes sense que el veiessin els soldats que estaven extraient l’aigua. Va quedar tan fascinat que no es va adonar de com de ràpid passava el temps i va ser tancat sense voler a l’interior dels túnels. A continuació, els soldats van obrir el pas de l’aigua i l’alemany va quedar ofegat.

Després d’això es va proclamar una recerca del turista que semblà que era un figura important a Alemanya.

No va ser fins trenta anys després quan els soldats havien de respondre l’aigua que van trobar el cadàver. Finalment va ser gràcies als objectes metàl·lics que es va poder reconèixer al turista alemany perdut.

LLEGENDA DE LA PORTA DEL VI

Des de 1556 els veïns de l’Alhambra depositaven en la porta el vi que consumien, el que podria explicar el nom d’aquesta porta. No obstant, hi ha una altra teoria que intenta explicar el nom ja que diu que va haver-hi una confusió de paraules a l’hora d’anomenar-la. El nom original seria «Bib al-hamra'» que significa porta roja i se suposa que seria el nom original  mentre que per confusió seria «Bib al-jamra» que significa porta del vi.